Publicitat
Publicitat

Les abelles: animals petits, però un debat important

Com les explotacions bovines, l'apicultura pot foragitar espècies salvatges

La Fundació Joan Miró acull aquesta primavera una exposició extraordinària, titulada 'Beehave', que vol donar a conèixer les abelles de la mel. El punt de partida és que l’activitat de conèixer no és purament racional, sinó que sempre coneixem des d’un cos i uns sentits particulars. Per això ens proposa un viatge multisensorial que ens permet comparar el nostre cos amb el d’una abella, i el públic, encantat, es presta al joc. L’obra 'Relacions mutualistes', de Jerónimo Hagerman, ens convida a imaginar com se sent una abella quan pol·linitza les flors; 'Apicula Enigma', de Marine Hugonnier, ens transporta a un rusc en prats de muntanya, i amb 'Eixams', d’Àlex Muñoz i Xavi Manzanares, tafanegem dins l’arna allotjada al terrat de la mateixa Fundació. Aquesta aventura plurisensorial l'hi hem d’agrair a la comissària de l’exposició, Martina Millà, sempre original en els seus projectes, i hàbil a l'hora de mostrar com la capacitat fonamental de l’art és convidar-nos a percebre de maneres diferents, tornar a sentir i experimentar el món des d’una perspectiva nova. Emprar aquesta capacitat reveladora de l’art per conèixer millor una altra espècie em sembla un gran encert.

L’exposició també fa una defensa de l’apicultura. Entenc la màgia d’aquesta pràctica mil·lenària, que Sue Hubbell va descriure en un llibre deliciós: 'Un año en los bosques', publicat en castellà per Errata Naturae. I, tanmateix, l’apicultura em desperta un parell d’inquietuds. Coincideixo amb l’exposició en la necessitat de parar atenció en les abelles, perquè estan minvant per l’ús de pesticides, la contaminació, els monocultius i altres activitats humanes. Però cal tenir en compte la diferència entre les abelles domèstiques que els apicultors fan servir per elaborar mel i pol·linitzar les plantes cultivades, i les abelles salvatges que pol·linitzen plantes silvestres. Les primeres ens semblen més importants, però les realment necessàries per a l’equilibri dels ecosistemes són les últimes. Alguns científics, com Ainhoa Magrach, Juan P. González-Varo i Jonas Geldmann, alerten que les abelles domèstiques poden arribar a ser una amenaça per a les salvatges. L’apicultura no deixa de ser una forma de ramaderia, i de la mateixa manera que les explotacions bovines requereixen grans extensions de terra, de les quals foragiten espècies salvatges, la producció de mel —que els humans fem servir cada vegada més en alimentació i cosmètica— augmenta la pressió sobre les abelles salvatges.

Cal qüestionar la domesticació dels animals, que pot arribar, com en el cas de la llana, a modificar els seus cossos amb selecció artificial

I la meva segona inquietud va encara una mica més enllà: ¿tenim dret a prendre a les abelles una part de la mel, la gelea reial, la cera i el pròpolis que produeixen? En la nostra societat creiem que les abelles ens donen aquestes substàncies de la mateixa manera que creiem que les gallines ens donen ous, les vaques ens donen llet i els porcs ens donen pernil, i ens costa recordar que en realitat les abelles fan mel per a elles mateixes, les gallines ponen ous per reproduir-se, les vaques produeixen llet per a les seves cries i els porcs no tenen cap desig de donar-nos el seu cos. Per què no deixem que la mel que tan laboriosament elaboren les abelles sigui per a elles, o per a altres animals salvatges? És el que argumenten els vegans, que renuncien a prendre’n per la mateixa raó que també renuncien a la llana: perquè no conceben els altres animals com a éssers que treballen per a nosaltres. Ens cal qüestionar la domesticació dels animals, que pot arribar, com en el cas de la llana, a modificar els seus cossos amb selecció artificial, no pas amb l’objectiu de millorar la seva salut, sinó només per augmentar els beneficis dels negocis que fem amb ells. Per complicar més el debat, no hi ha un acord general sobre les propietats de la mel, la gelea reial i el pròpolis: per a alguns, ingerir aquestes substàncies té beneficis curatius, però la ciència no ho veu tan clar.

En qualsevol cas, comparteixo amb l’exposició el desig de conviure millor amb abelles i altres insectes pol·linitzadors com una manera de començar a recuperar la connexió amb la natura que estem perdent. Un primer pas, com l’exposició defensa, és renaturalitzar les ciutats. Si omplim balcons i carrers d’una diversitat de flors, sobretot autòctones, i disminuïm l’ús d’insecticides, els espais urbans seran més acollidors per a una diversitat d’animals. Les ciutats s’aniran convertint en comunitats multiespècie, seran més sanes i equilibrades, i també més fascinants. Aleshores no ens caldrà agafar el cotxe el diumenge per sortir a la natura perquè ja tindrem la natura a casa nostra.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT