17/12/2021

Abusos i institucions

2 min

La setmana passada aquest mateix rotatiu destapava el cas Benaiges. Desenes de testimonis relataven abusos, humiliacions i vexacions per part del professor. Es desenterraven així emocions, vivències i sentiments silenciats durant molts anys. Benaiges, una persona de confiança (no oblidem que el 80% dels abusos els perpetua una persona de l’entorn proper), gaudia d’una clara situació de privilegi en les institucions on treballava.

I és en les institucions on vull posar el focus. Perquè novament hem vist clubs esportius i escoles en un estat de nervis evident, amb moviments erràtics i discursos i accions clarament desenfocats. En el fons, molta por, quasi diria pànic, de l'organització que el seu prestigi quedi en entredit, o potser una consciència de responsabilitat per una omissió de tant temps.

Encara són poques les organitzacions que tenen clar que el que cal prioritzar és el benestar de qui ha patit aquestes violències, i que això va més enllà d’un simple comunicat de repulsa. Encara pesa massa la idea que aquests casos poden tacar les institucions. És un dels mites que ha alimentat “la llei del silenci” que s’ha imposat sobre les violències sexuals.

Aquesta idea ha provocat, tradicionalment, tancaments de files, comunicats carregats de bones intencions per sortir del pas, però poques accions reals i efectives. Molta forma i poc fons. Allò de sortir a fer un cop d’efecte, tenir la foto del rebuig i que el pas del temps lamini l’impacte mediàtic. Però en la major part de casos això no porta a dissenyar estratègies, plantejar polítiques o accions de lluita contra aquesta xacra.

Les recerques que s’han fet des de la perspectiva de les organitzacions han conclòs que el seu paper és clau per acabar amb la impunitat històrica dels abusos. Perquè la por, la negació, l’omissió... tan sols porten a la complicitat i a donar aixopluc a aquestes violències.

Un de cada cinc menors pateix abusos sexuals, segons l'OMS. Davant d'això el que cal és, evidentment, prevenir-los, però també oferir el màxim suport i, en cas que se'n detectin, denunciar-los sense cap bri de dubte ni de por. El que afectarà o no la imatge de la institució és el que s’ha fet, es fa i es farà. Per exemple, donar suport i credibilitat a les víctimes evidencia el compromís i promou la transparència que és indispensable per a la maduresa de les organitzacions. Si les organitzacions posen l’èmfasi en aquest problema, l'encaren i construeixen protocols i mecanismes eficients per combatre'l, estaran construint espais segurs, en aquest cas per a les criatures de tothom. Fer públics aquests casos ajuda a trencar els silencis i a denunciar (si l’aberració de la prescripció ho permet) i posiciona l’organització en un compromís clar contra els abusos.

No és des de la por que podrem acabar amb una xacra que avui en dia encara colpeja milers de vides, sinó des del compromís, la responsabilitat i el convenciment que el silenci és tan sols l’adob perfecte per a les violències. I, alhora, reforçarem la maduresa de les organitzacions.

Alba Alfageme és psicòloga especialitzada en victimologia
stats