Visca el sistema 28/07/2022

Acords en comptes de debats

2 min

El problema no és que els acords de la taula de diàleg es presentin “en comptes” d’un debat entre governs sobre amnistia i autodeterminació i sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya. No és aquest, el problema, perquè les dues parts que escenifiquen el diàleg (i la part de la part independentista, és a dir Junts, que escenifica l’enfrontament) ja ho saben que aquest debat no es produirà. Amnistia voldria dir tornar enrere en l’historial de repressió que ha desplegat l’estat espanyol no tan sols des del 2017 sinó des de molt abans, com ens recorden les revelacions que dia rere dia ens arriben de les clavegueres, via Villarejo o el que sigui. Amnistia també voldria dir anar a fons en les conseqüències de l’escàndol Pegasus, que aquest dimecres va caldre eludir amb cura extrema perquè la trobada a la Moncloa entre ministres i consellers pogués celebrar-se. Per altra banda, debatre sobre autodeterminació, òbviament, implicaria discutir les formes i condicions d’un referèndum acordat. Encara que volguessin, ni els independentistes poden exigir aquest debat (a causa de la força que els pren la seva divisió interna) ni els socialistes podrien acceptar-lo (a causa de la pressió exercida pel nacionalisme de la dreta extrema i l’extrema dreta espanyoles, i de sectors importants del PSOE mateix). Així doncs, aquest debat no s’ha produït ni és previsible que es produeixi, encara menys si canvien les majories de govern tant a Espanya com a Catalunya.

Quin és, doncs, el problema? En gran mesura, que els avenços que la taula de diàleg ofereix “en comptes” d’aquest debat són els mínims que qualsevol democràcia hauria de garantir de bon començament. En efecte, que la justícia no sigui políticament parcial, o que el català sigui respectat i promogut per l’Estat, no són en ells mateixos uns mals acords, però sí que ens recorden quina és la qualitat de la democràcia a Espanya. És com posar-se d’acord que els ciutadans tenen dret a un lloc de treball i un habitatge dignes, o que ningú serà discriminat per color de pell, sexe o religió. La imparcialitat de la justícia i el respecte a la diversitat lingüística i cultural s’han de pressuposar en un estat de dret i una democràcia.

En un estat com l’espanyol, aquests dos punts clau no tan sols no es poden pressuposar, sinó que, a més, posar-los com a objectius d’un acord entre governs equival a una simple declaració de bones intencions. L’hegemonia del nacionalisme espanyolista més ranci dins la cúpula judicial és tan forta i tan arrelada que parlar de “desjudicialització de la política”, a més d’un embarbussament, significa poca cosa més que erradicar la pobresa o les guerres. El reconeixement a la llengua catalana ja comença amb una renúncia simbòlica, si es vol, però prou eloqüent: es planteja que es pugui parlar en català al Senat, però no al Congrés, perquè això ja seria un excés. La fòbia del nacionalisme espanyol a la diversitat lingüística, i especialment al català, és previsible que es redobli. Com l’encastellament dels jutges i els fiscals del PP i Vox. 

Sebastià Alzamora és escriptor
stats