Actuar per percentatges del PIB?
És freqüent fixar objectius de política econòmica com a percentatges mínims sobre el PIB de la despesa corresponent. Exemples: Trump reclama a Europa un 5% en defensa, la UE un 3% d’inversió en R+D, l'OCDE un 1% en despesa mediambiental, les lleis d’universitats espanyoles un 1% en universitats, una ILP un 6% per a educació. També hi ha objectius, menys lligats a polítiques concretes, que són d’exigència de màxims. Exemple: el Pacte d’Estabilitat de la UE fixa un màxim de dèficit fiscal del 3% del PIB.
La metodologia és atractiva. És molt concreta, en principi verificable i, típicament, una forma fàcil de reclamar més recursos per a bones causes. Però és qüestionable que sigui gaire efectiva perquè pateix de problemes intrínsecs que a la pràctica la fan inefectiva. En descric uns quants.
1. Eficiència. Gastar més no significa gastar millor i són moltes les situacions en què l'única possibilitat realista de millorar és guanyar en eficiència. Marcar el fet de gastar més com a reivindicació central és sovint una manera d’esquivar el problema de fons, amb el resultat que, com que tothom entén el que està passant, el fracàs no indueix una crida a l’acció. Considerem l’exigència de Trump d’un 5% en defensa. Europa necessita l’augment només si manté una política no integrada, amb 27 exèrcits diferents, tots amb els seus sistemes d’armament, tancs i potser algun submarí. El súmmum de la ineficiència. Com que el que més li importa a Trump són les comandes a empreses americanes, i com que d’aquestes en farem, la sang no arribarà al riu. Però hi haurà un cost en termes d’eficiència.
2. Interpretació del contingut. Pot ser maximalista o minimalista. La minimalista associa el terme despesa amb un subtipus de despesa que interessa particularment a un sector de proponents. Exemple: la despesa en educació pot ser pública o privada, però és fàcil detectar en molts proponents un sentiment de decepció si el compromís es compleix amb un increment de la despesa privada. La maximalista vol incloure prou components de despesa per fer més fàcil el compliment del compromís i poder-lo lluir, la qual cosa pot ser raonable. En el tema de la defensa europea és esperable que els europeus argumentin que, en l’era de la IA i dels drons, la distinció entre defensa interior i exterior s’ha difuminat, i que cal computar, en el càlcul de la despesa en defensa, tota mena d’inversió en seguretat cibernètica. Quan s’ataca el Clínic s’ataca la seguretat estratègica d’Europa.
3. Asimetria. Si la raó de l'objectiu és estimular la despesa, llavors l’efecte hi serà present quan la xifra realitzada queda per sota de l'objectiu. Si queda per dalt, l’efecte pot ser desanimador per a l’acció pública: quan hi ha moltes demandes pot ser més preferible complir amb el màxim de requisits que no pas passar-se en alguns. És una observació rellevant quan s’interpreta l’objectiu del 3% en despesa en R+D a la UE com una demanda a cada estat, ja que n’hi ha que hi estan per sobre.
4. El denominador. Una mesura en termes de percentatge de despesa del PIB té un denominador, el PIB, que varia i fins i tot fluctua amb el temps. Però molts dels components de despesa (educació, manteniment d’un exèrcit) fluctuen menys. Això vol dir que el requisit es pot satisfer en diferent grau en dos anys en què la despesa és idèntica. Un any ens felicitarem i l’altre ens angoixarem.
5. Desagregació. Considerem un hipotètic estat federal en què se segueix el principi que la despesa pública per alumne en l’educació obligatòria ha de ser la mateixa. Suposem alhora que la competència educativa és dels estats federats, i que s’estableix la norma que la despesa pública global en educació obligatòria ha de ser del 6% del PIB. Com que la demografia i el PIB dels estats són diferents, la despesa dels diferents estats com a percentatge del seu PIB serà diferent. Els més pròspers (o amb relativament menys alumnes) estaran per sota del 6% i els menys pròspers per sobre. Un exemple amb dos estats, A i B, amb la mateixa població i 100 alumnes en cadascun: a l’estat A el PIB és 100, i al B, més pròsper, és 120. El PIB total és 220 i, per tant, la despesa global educativa és 13,2. Per alumne serà 13,2 / 200 = 0,066. Per tant, la despesa a A i a B és 6,6. Sobre el seu PIB és 6,6% i 5,5%, respectivament. La diferència podria atenuar-se si a B els costos educatius fossin més alts o si les característiques de l’economia generessin més demanda d’educació no obligatòria. En aquest cas, el component privat que caldria sumar seria més gran a B que a A.
