Aigua, petroli i la nostra transició personal
Més clar no ens ho poden dir. Ara perquè tenim al cap el Nadal, però passat festes ens haurem d’enfrontar a les conseqüències personals, familiars i econòmiques de la falta d’aigua, incloses les restriccions a l’aigua de l'aixeta de casa, si continua la sequera. I això encara rai, perquè pensar que la falta d’aigua afecta cada vegada més la producció d’aliments a pagès encara és més inquietant.
I coincidint en el temps, la Cimera del Clima ha acordat començar una transició per a un món sense combustibles fòssils, és a dir, sense el petroli amb què fem anar el cotxe i els camions que transporten el que comprem, o el gas amb què ens escalfem. Com sempre passa en aquesta reunió internacional de la qual des d’aquí mateix es pot ensumar l’olor dels diners de la indústria petroliera i gasista, les mesures no són per a demà, però anuncien molt més que un canvi en els estils de vida. Aquesta paraula del comunicat final, “transició”, és l’avís d’un canvi d’època en la història de la humanitat en forma de xoc cultural que per força comportarà conflictes.
És en moments com aquest en què ens esclata a la cara la baixa producció d’energies renovables a Catalunya, amb paradoxes com la de no voler molins de vent a la vora de casa i, simultàniament, estar en contra de les torres que transporten l’energia renovable que es produeix fora de casa.
El món de demà, que ja és el d’avui, demana uns canvis en la manera com hem de viure que ens superen. Per això, millor serà que tots plegats comencem (o continuem) la nostra pròpia transició personal, encara que només sigui per coherència entre la preocupació que sentim i la manera com vivim.
