14/11/2022

El futur de Crimea i el passat

3 min
Manifestants russos celebren l'aniversari de l'annexió de Crimea amb una bandera amb la 'Z' que s'ha convertit en el símbol de suport a la invasió d'Ucraïna.

Aquest any 2022 hem commemorat el 30è aniversari de l'inici de la Guerra de Bòsnia. Aquella guerra no va acabar arran d'una negociació bilateral entre els bel·ligerants sinó com a conseqüència d'un dictat de la comunitat internacional i dels Estats Units en particular; no és estrany que els acords de pau no es cuinessin a Sarajevo ni a Belgrad sinó a Ohio i se signessin posteriorment a París.

Ara que hem sabut que els Estats Units i Rússia "estan parlant" sobre la guerra d'Ucraïna podríem pensar que aquest conflicte acabarà d'una manera semblant: salvant totes les distàncies (ni Rússia és Sèrbia ni Zelenski és Itzebegović), Ucraïna i Rússia hauran d'acceptar un modus vivendi que no és el que cap de les dues parts hauria desitjat.

En aquest context una pregunta important es refereix al futur de Crimea, que Ucraïna vol recuperar i Rússia preveu retenir. Analistes de tot el món –des d'Elon Musk fins a Andreu Mas-Colell– han suggerit que com a part dels acords de pau, per dir-ho en paraules del nostre acadèmic, "Ucraïna s'haurà de resignar a no recuperar Crimea". Aquesta reflexió no és necessàriament una concessió a l'imperalisme rus sinó una mostra de realpolitik a la qual es pot proporcionar una base històrica.

Aquest any 2022 també ha estat el 30è aniversari de l'intent de secessió unilateral d'Ucraïna, un intent molt anterior a l'accés de Putin al poder i molt anterior a les notables aportacions d'Aleksandr Duguin en matèria de geopolítica a l'espai postsoviètic.

El gener de 1991, abans que la Unió Soviètica esclatés definitivament i Ucraïna es convertís de la nit al dia en un estat independent, a Crimea ja es va celebrar un referèndum sobre el restabliment de la República Socialista Soviètica Autònoma de Crimea com a "subjecte" de l'URSS. Tot seguint l'eslògan "Direm sí a l'autonomia", i amb una participació de més del 80 per cent, 9 de cada 10 dels votants van donar suport a la iniciativa.

Naturalment, una cosa era restablir l'autonomia i una altra, dotar-la de contingut. Amb la dissolució de la Unió de la qual volien ser "subjecte", les elits de Crimea es van començar a mobilitzar en pro d'un estatus especial per al seu territori dins el nou estat ucraïnès. Com explica Gwendolyn Sasse a The Crimea question, aquesta mobilització no va ser orquestrada per Rússia, sinó que estava arrelada en una identitat política regional que descansava sobre el sentiment del caràcter distintiu de Crimea i un reconeixement de la seva profunda orientació cultural russa, encarnada en l'ús predominant del rus entre la població.

Les elits ucraïneses no van saber apamar prou bé les ànsies d'autonomia de Crimea i les negociacions entre Kíiv i Simferòpol no van conduir als acords esperats. Com a resposta al fracàs d'aquestes negociacions, els líders de Crimea van aixecar l'aposta: el 5 de maig de 1992 el Parlament de Crimea va aprovar la llei sobre la independència estatal de la República de Crimea, que havia d'entrar en vigor a través d'un referèndum. És veritat que aquesta llei utilitzava el terme "самостоятельность", més proper a "autogovern" que "независимость" ("independència"), però el desafiament a les noves autoritats ucraïneses era igual de clar. El 6 de maig el Parlament va aprovar una Constitució que definia l'anomenada República de Crimea com un "estat" amb poders sobirans sobre el seu territori i relacions exteriors independents. (Vist des de l'òptica catalana, les reflexions de Sasse són molt interessants: adoptant la Constitució i amenaçant amb un referèndum d'independència, les elits de Crimea volien forçar Kíiv a fer concessions i negociar una millora substancial de l'autonomia.)

L'espai no ens deixa acabar aquesta història, que es va arrossegar uns quants anys més. En tot cas, la moral de la història és clara: a part de les consideracions geoestratègiques, a Crimea hi ha un rerefons històric i una identitat política regional que fan difícil pensar en el retorn a Ucraïna. En el marc de les negociacions de pau caldrà situar igualment el futur de Donetsk i Lugansk, regions per a les quals els Acords de Minsk II (2015) també preveien un estatus d'autonomia especial que les elits ucraïneses no van voler o no van saber endegar. Si els Estats Units aconsegueixen que Rússia accepti el fracàs de la secessió d'aquestes regions, tornar al pla autonòmic original serà imperatiu, cosa que demanarà que Ucraïna –com la Bòsnia de postguerra– es deixi de projectar com un estat unitari i reconegui sense embuts el seu caràcter essencialment multiètnic.

Albert Branchadell és professor de la UAB
stats