13/05/2020

Guerres i nova normalitat

3 min
Tropes britàniques el 1939

La recerca de precedents històrics del que està representant el “gran confinament” causat per la pandèmia de la covid-19 ha estat un gran tema per a historiadors de tota mena. Ens hem familiaritzat amb les pestes medievals i modernes, la importància dels confinaments i quarantenes, els còleres, la grip espanyola, etc. Sempre hi ha alguna lliçó i algun precedent, però la universalitat i rapidesa de la difusió del coronavirus no ha tingut precedents, i la quasi universalització del confinament, encara menys.

Una tal aturada d’activitat tampoc correspon al que es va viure en les dues guerres mundials del segle XX. Justament les guerres van produir una mobilització massiva del treball i de l’empresa, simultàniament a la mobilització voluntària o forçosa dels homes en edat militar. El problema de manca d’activitat es va produir acabades les guerres, quan la desmobilització militar i la reestructuració de la producció van provocar greus crisis de demanda i sobreproducció. Justament diumenge passat en aquest diari s’evocava aquesta circumstància (article de Xavier Freixas) i es recordava la solució que va suposar el Pla Marshall i la integració europea.

Encara no s’ha mencionat una altra lliçó important que podem treure de l’experiència de les dues guerres mundials i que podria esdevenir crucial per definir la nova normalitat. Pensem sovint en les guerres com moments de completa excepcionalitat, que un cop passen tothom vol oblidar. Només importarien les condicions de reconstrucció i els acords o consensos de tornar a arrencar l’activitat. Des d’aquest punt de vista la Primera Guerra Mundial va ser un desastre perquè les condicions de la pau –el Tractat de Versalles– van crear les llavors de la inestabilitat del període d’entreguerres i el revengisme alemany. En canvi, la Segona Guerra Mundial va ser un èxit perquè es van saber aprofitar les lliçons d’allò que s’havia fet malament després de la Primera, no hi va haver indemnitzacions impossibles i es va planejar globalment un nou ordre econòmic internacional gràcies als Acords de Bretton Woods.

No hi va haver conseqüències a llarg termini del que es va viure durant les guerres? Sí, moltes! En el cas de la Primera recordem la completa difusió del sufragi universal masculí i l’inici de la difusió del sufragi femení, la millora dels drets sindicals acompanyada de millores en les condicions de treball que van liquidar el treball infantil i protegir el femení i van imposar les jornades de vuit hores, l’emergència de partits laboristes i socialdemòcrates que van començar a participar o dirigir amb tota normalitat els governs d’estats amb règims democràtics, l’afermament de nous impostos directes sobre la renda i el patrimoni, i un llarg etcètera que inclou la flexibilització del domini dels imperis europeus sobre les seves colònies. Tots aquests canvis procedien de promeses fetes durant la guerra o de contrapartides per la implicació que segments “subalterns” de la població metropolitana o colonial havien realitzat a la nació o a l’imperi i que s’havien de compensar. El món va sortir-ne més igualitari o, almenys, amb ideologies igualitàries que podien guanyar el poder.

D’allò que es va viure durant la Segona Guerra Mundial en van sortir també molts canvis, com el proteccionisme agrari, que va esdevenir un consens transversal de totes les societats avançades; l’estat del benestar, dissenyat i promès durant la guerra al Regne Unit i després reproduït a bona part del món; la propietat pública de sectors considerats estratègics, bé sigui per voluntat d’autosuficiència, bé sigui per voluntat de socialitzar els guanys, bé sigui per convicció igualadora de poders. Tota la descolonització va ser conseqüència de la guerra. El mateix consens pro comerç internacional neix del patiment de viure en circumstàncies en què comerciar era impossible. El dia a dia durant la guerra va crear drets, expectatives, nous hàbits o noves pors que van impactar, i com, en la nova normalitat de la postguerra.

Hauríem de pensar en tot allò que, en l’excepcionalitat dels confinaments, ha agradat, s’ha vist necessari, s’ha trobat a faltar, ha fet por, i detectarem els canvis que vindran amb la nova normalitat. El teletreball es difondrà, la renda mínima garantida s’imposarà, els impostos pujaran, hi haurà nacionalitzacions d’empreses que es consideraran serveis públics, la indústria tindrà alguna consideració de producció estratègica i es tornarà a protegir, el comerç lliure es percebrà més com un privilegi associat a l’amistat o al poder i menys com un dret universal, les professions sanitàries i investigadores milloraran estatus, recursos i remuneració, els contractes laborals precaris i l’externalització es posaran en qüestió. Potser tirarem una mica enrere cap al món anterior a la segona globalització i al tombant neoliberal però amb tecnologies futuristes. Un nou món que haurem vist créixer des dels nostres confinaments.