Tot allò que no paga un pressupost
Molta crítica al materialisme, al consumisme, al mercat –ni que sigui amb raó–, però llavors, quan es pensa en posar remei als principals problemes col·lectius, no se’ns acudeixen massa més solucions que incrementar la despesa pública i fer créixer els pressupostos de les administracions. Naturalment, sense pensar en la corresponent càrrega impositiva. És a dir, la solució fàcil sempre acaba passant per la seva dimensió econòmica, material, mercantil. Un tipus d’intervenció, d’altra banda, amb resultats limitats, quan no dissimula el problema o, encara pitjor, l’agreuja.
Posaré tres exemples per explicar millor què vull dir. Suposem, en primer lloc, que vivim en una ciutat particularment bruta, sobretot al voltant dels punts de recollida d’escombraries, plena de gargots que embruten façanes i murs històrics, i amb mals hàbits en la recollida d’excrements de gossos. Quina és la solució fàcil, la que és demanada per la ciutadania i la més ràpidament atesa per l’administració? Fàcil: incrementar en uns quants milions d’euros el pressupost destinat a neteja: més personal i més equipament.
Un altre cas. Els serveis d’urgències dels hospitals estan col·lapsats, fet que provoca la mala atenció dels casos més greus. Es tracta d’uns serveis d’un altíssim cost de creació i manteniment pel tipus d’equipament tecnològic amb què s’ha d’equipar i per aquella abundància de material sanitari que hem vist usar sense mesura. I, esclar, hi volem una atenció mèdica de primera qualitat i en totes les especialitats. Què exigim a l’administració sanitària? L’ampliació del servei, més personal sanitari i més rapidesa en l’atenció. Més pressupost.
Finalment, tornem a l’escola. Sense discutir ara el valor precís dels resultats de PISA, el cert és que la constatació d’uns baixos nivells escolars, especialment en comprensió lectora –probablement, la mare de tots els altres nivells–, exigiria una resposta ràpida i eficaç. I quin és el tipus de resposta que es demana a l’administració, la primera que proposen els sindicats? Més inversió en ensenyament, més mestres i reducció de les ràtios a les aules.
Tanmateix, és una obvietat que el problema de la neteja és, en primer lloc, el d’uns ciutadans que embruten. Un servei més gran, en el millor dels casos, netejarà més ràpidament la mateixa brutícia que se segueixi deixant al carrer. Fins i tot podria passar que, a la vista de la millora del servei, es relaxi encara més la responsabilitat individual per a la salubritat col·lectiva. El mateix per als serveis d’urgències. Per poques experiències que en tinguem, hem vist que se’n fa un ús abusiu i que no tenim una cultura de la salut que ens ajudi a discriminar quan cal recórrer-hi i quan no. També sabem que, probablement, una millor organització dels equipaments de què ja disposem ajudaria a fer-ne un ús més racional i responsable. I se sap que l’increment de servei no farà altra cosa que augmentar-ne la demanada, no pas satisfer l’actual.
I no cal insistir massa en el fet que el desafiament d’una bona educació, pressupostos a part, té a veure amb la formació dels docents, amb els suports familiars o amb les estructures socials i els canvis demogràfics. Però, encara més, una bona escolarització depèn de la mentalitat amb què s’educa: què es considera valuós de transmetre, com s’entén l’infant que ha de ser educat, què es pensa que se li pot exigir, quina importància es dona a l’excel·lència i a la meritocràcia, quin és el paper del mestre i quina ha de ser la base de la seva autoritat... ¿No es veu que contractar milers de mestres sense experiència ni poder-los avaluar degudament no resol res de tot això i fins i tot pot empitjorar la situació?
La responsabilitat individual i col·lectiva en els afers públics no es resol amb un increment de pressupost públic. Un canvi de mentalitat en relació amb el comportament en l’espai urbà, els usos dels serveis públics de salut o què és el fonamental d’ensenyar i aprendre en un sistema escolar té poc a veure amb la despesa pública. Tampoc no es resol amb campanyes publicitàries matusseres, oneroses i arrogants de l’administració pública amb què solen voler mostrar el seu interès per determinats problemes, sense que mai en sapiguem el resultat efectiu.
L’esperit del temps no es deixa intervenir d’urgència per un pressupost públic poc o molt generós, sinó que es cou lentament i discretament. I la seva transformació exigeix lideratges ètics socialment reconeguts i l’assumpció majoritària d’unes maneres d’entendre el món i la vida d’acord amb els grans objectius socials que es pretenen. L’esperit del temps no és fàcil de domesticar. I en aquests grans propòsits, els pressupostos sempre seran la torna.
