És una magnífica notícia que l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea hagi avalat la llei d’amnistia. El final dels exilis i les inhabilitacions és un pas més a la vora. Però encara no serà l’últim, perquè en matèria de l’independentisme català, el que pugui aprovar el Congrés, el que validi el Tribunal Constitucional o el que aprovi la UE és una simple opinió a orelles d'un tribunal sentenciador que viu en mode a por ellos! i el que pueda hacer, que haga.
Diu el text que l’amnistia “sembla haver-se aprovat en un context real de reconciliació política i social”. Tant de bo, perquè parlar de reconciliació és, en aquest cas, un edulcorant inexacte. No estem parlant d’una disputa entre dos iguals que ara es retroben i fan les paus, sinó d’un estat que va actuar amb policia patriòtica, violència policial, espies, pànic econòmic i biaix judicial en contra d’un moviment polític popular que va expressar-se en un referèndum.
El mateix PSOE –i el PSC– que va comprar tot allò del desafiament va arribar a la llei d’amnistia arrossegant els peus. I què dir del PP, de Vox o de grups com Societat Civil Catalana, que haurien d’envermellir després que l’advocat de la UE digui que la llei “compleix els estàndards jurisprudencials establerts pel Tribunal Europeu de Drets Humans”.
Una autèntica reconciliació voldria dir que un referèndum com el d’Escòcia o els del Quebec serien possibles sense violència de l’estat. Però quan una justícia arriba a defensar que els líders del Procés es van enriquir personalment perquè van estalviar-se de posar diners de la seva butxaca, com aquell que paga amb diners públics el casament de la filla (l’exemple és seu), és que la reconciliació és una quimera.
