04/08/2021

L’ampliació del Prat i Rodalies

3 min
Un tren de rodalies Barcelona-Vic

L'acord d'ampliació de l'aeroport del Prat i d'interconnexió amb AVE dels tres aeroports catalans, assolit entre la ministra i el conseller competents en matèria de Transports i Infraestructures, ha aixecat passions. Per a uns, és la inversió indispensable per al rellançament econòmic català i la seva primera prioritat. Per a d'altres, una violació dels principis de protecció mediambiental, que creua una línia vermella. Per a uns altres, una mostra de l'ambient polític més relaxat que el nou govern central està aconseguint. En el pol oposat, n’hi ha que critiquen que s’hagi desaprofitat l’ocasió per demanar el que realment importa, que és la transferència de la competència sobre l’aeroport del Prat. N'hi ha que s'escandalitzen amb el que consideren una presa de pèl atesos els precedents d'incompliments del govern central i, en sentit contrari, n’hi ha que recorden la repetida incapacitat catalana per assolir acords interns en matèria ferroviària i aeroportuària. Afegiré un altre punt de vista que he trobat a faltar: l’interès general i les necessitats dels ciutadans –el seu benestar. 

Quina és la queixa més àmpliament sentida per la ciutadania en relació amb la xarxa de transports? El funcionament de les rodalies ferroviàries, el que coneixem com a Rodalies Renfe. Afecta anualment més de 119 milions de viatgers (última dada de l’any 2019 de l'Idescat), maltractats pels retards i incidents ferroviaris. Els retards i els incidents no són culpa de la gestió, que va ser transferida a la Generalitat amb moltes limitacions. Són culpa del pèssim estat de les infraestructures, que no van ser transferides i que segueixen en mans de l’Estat. La xarxa de Rodalies Renfe és un desastre pel seu estat de conservació, deplorable, i per la manca d’inversions per afrontar obres indispensables de desdoblaments de trams saturats –com la línia de Montcada a Vic o la d’Arenys a Blanes–, l’ampliació de la xarxa per atendre el creixement econòmic i demogràfic del darrer quart de segle i les més ambicioses, però indispensables: fer possible les connexions entre comarques barcelonines sense haver de passar sempre per Barcelona.  

El mal funcionament de Rodalies afecta directament –i negativament– la mobilitat laboral, reduint-ne l’abast, complicant-ne els moviments i els temps de viatge, rebaixant la productivitat global de l’economia i empobrint treballadors i empresaris. A més, distorsiona les disponibilitats d’habitatge assequible i l’encareix. És un exemple de manual de què signifiquen les restriccions d’oferta i de com és d’important superar-les. Per més que hi pensem és difícil trobar-ne una altra restricció la superació de la qual pugui aportar més creixement i més benestar, combinadament, i amb prou facilitat de planejament. Es tracta d’abocar recursos que són de rendiment segur. Tots els especialistes coincideixen en aquest diagnòstic.

Això és ben conegut de fa dècades. Tanmateix, la darrera vegada que el govern central va invertir seriosament a Catalunya, durant els governs de Zapatero, ho va fer en alta velocitat i en la segona terminal de l'aeroport. Ni aleshores ni després hi ha hagut inversió en rodalies ferroviàries. De fet, fa trenta anys que no s’inverteix significativament en aquesta xarxa. El problema es va enquistant alhora que deteriora la cohesió i la pacificació territorial i social del Barcelonès i de totes les comarques veïnes. ¿Tornarem, ara, a prioritzar les grans infraestructures de connectivitat a llarga distància per sobre de les infraestructures de proximitat, de mobilitat laboral, d'estudis, de lleure i personals, que, a més, són molt menys contaminants que el transport privat i són molt mes productives que qualsevol alternativa? Sembla que sí. Molts ho justifiquen per la capacitat d'arrossegament econòmic de les grans infraestructures. Però el darrer quart de segle ha demostrat a bastament que si les oportunitats d'enriquiment no van de bracet de la cohesió social i la distribució de la riquesa, només en resulta desigualtat, empobriment, devaluació salarial i molta frustració.

Valdria la pena aprofitar els anys de dubtes, vacil·lacions, conflictes, promeses i traïcions que ens esperen abans no es concreti l’ampliació de l’aeroport de Barcelona per avançar decididament en la renovació de la xarxa de Rodalies. Els plans estan fets i ben prioritzats. Totes les autoritats i els experts coneixen a la perfecció quins problemes té la xarxa. Fa molts anys que la Generalitat en reclama la solució a Renfe i a Adif. Es poden començar les obres tan bon punt el govern central s'hi vulgui posar, cosa que semblava que estava disposat a fer amb els fallits pressupostos del 2019 (aquells que no es van poder debatre el febrer del 2019). No hauria de ser impossible aconseguir el compromís ferm del govern, amb una socialista catalana al capdavant del ministeri i un socialista català al capdavant de Renfe.

Albert Carreras és director d'ESCI - Universitat Pompeu Fabra
stats