10/11/2021

Entre l'angoixa i l'adrenalina

3 min
Protesta pel clima a Katmandú, al Nepal, mentre a Glasgow se celebra la COP26.

Res no fa pensar que la cimera del clima de Glasgow es tancarà amb una alenada d’optimisme. Res no ho feia pensar abans que comencés la cimera. Els primers esborranys que ja s’han filtrat de les negociacions (sembla que mig món necessita silicona per mantenir algun secret) no inclouen el compromís d’eliminar els combustibles fòssils. Aquest seria un dels murs de contenció que evitarien encaminar-nos cap al desastre tan aviat com es preveu sense mur. Sense protecció, el pronòstic és que la temperatura continuï augmentant i també s’amplien les conseqüències que això té. Però com que una part de la societat és tan madura, es permet enfotre’s dels joves, i no tan joves, que pateixen angoixa climàtica. Diuen que haurien d’haver viscut una guerra. Tot acaba i tot comença en les guerres i sempre hi ha hagut i sempre hi haurà persones que no s’angoixen per res. Quina sort. I quina mandra conviure-hi. Que el món només hagi estat capaç de frenar gràcies a una pandèmia mundial vol dir que tan sols ens serveix una amenaça present, concreta, que ens pugui matar a tots i que trenqui realment la cadena de producció. I ni això. Que cada vegada pugui fer més calor i tinguem menys recursos per combatre-la sabent el que sabem i podent evitar-ho genera angoixa. Naturalment. Com a mínim. 

També n’hi ha per inquietar-se amb aquest invent que anomenen supermercats fantasma, creat per portar la compra a domicili en deu minuts a costa de treballadors que han d’anar de bòlit però que en els nous termes de l’esclavitud contemporània es considera que el que senten no és estrès sinó adrenalina positiva. N’hi ha per tapar-se permanentment les orelles. Els posen música a tot drap per estimular la cursa a què els sotmet la feina i, tancats com ratolins en una gàbia, corren per passadissos en un compte enrere de pel·lícula de terror. En dos minuts ha d’estar tot al sac i ben lligat perquè algú altre, en vuit minuts, pedali fins a la porta d’algú que es deu sentir poderós potenciant aquesta idea abominable. Inversors internacionals estan apostant per un altre malson i consumidors tarats els fan costat. Perquè després puguin anar a l’espai i no quedar-s’hi. En deu minuts no necessitem un pot de tomàquet ni unes patates fregides. Com a màxim, una abraçada. I diria que per fer front a aquestes misèries que pronostiquen pròsperes, la necessitarem cada deu minuts. Les que patim angoixa pel món. Qui no, que continuï refredant-se en la seva pròpia glacera. Quina sort. 

La pandèmia que va aturar la contaminació i el món es manté, com els combustibles fòssils. Ens les prometíem felices, tot i les angoixes que estan disposades a aparèixer per qualsevol escletxa. La felicitat sempre dura menys. Tristeza não tem fim, felicidade sim. El centre i nord d’Europa torna a les restriccions perquè augmenten els contagis. Som a no sé quina onada i per una vegada i una estadística, al sud estem millor gràcies a la nostra disciplina en la vacunació. O això diuen. Tot i així, aquí també creixen. Com les iniciatives dels depredadors que tenen un present tan corrosiu com les seves idees. Haurem de tornar a guardar la mà a la butxaca tot just quan la començàvem a treure per acomiadar-nos de mascaretes i recels en les mostres d’afecte. Que no sigui res. 

Quan estàvem confinats molta gent aprofitava el moment d’anar al supermercat per alliberar-se de les parets de casa, estirar les cames, quedar amb algú per mirar-se als ulls sense la pantalla i tenir una conversa petita de tornada. Potser acabarà passant com els cinemes. Al final només quedaran quatre supermercats i els omplirem per trobar-nos.  

Natza Farré és periodista