Fa ràbia haver de portar la contrària a l'amic Kiko Amat perquè lluitem contra els mateixos superdolents, però és un cas de legítima defensa. Kiko: m'agrada molt l'any 1996!
No s'amoïnin que ara faré un flash-back perquè ho entenguin. Fa uns dies, Amat ressenyava a Babelia el llibre del crític britànic David Stubbs 1996 & The end of history. Stubbs i Amat carregaven fortament contra el britpop i els anys de la Cool Britannia, campanya de renacionalització neolib-neoguai de Tony Blair que va tenir l'any 1996 el seu zenit (Oasis, Spice Girls...). El contra aquells anys i aquella música fa un temps que va in crescendo. L'acusació? Que van ser banals, hedonistes i apolítics, tot dit amb enveja perquè avui vivim temps lletjos i miserables. Jo, que a la meva vida he passat les crisis de 1973, 79, 87, 93 i 2007, què volen que els hi digui, una dècada amb pasta i bailoteo la vaig agrair molt.
Però aquells anys no van anar així. 1996 va ser també l'any del boicot de la NBC a Rage Against the Machine (sí, també això eren els 90). Anys de la campanya del 0,7% i del MOC (Moviment d'Objectors de Consciència) i els insubmisos. L'any 1996 va ser l'any del Cinema Princesa... Feia dos anys que havia esclatat la Revolució Zapatista i érem a tres anys de la revolta global de Seattle... Així que tampoc caldria comparar aquells anys i aquella generació que va lluitar a Praga, Barcelona i Gènova amb el pícnic del 15-M a Sol, la “nova política” i la gauche de plató. SubcomandanteDamon AlbarnVarufakisNacho Vegasbritpop es podia lligar ballantSupergrasspogosSong 2Blurworking class heroJarvisBowieBrett Andersontweed
Igual que amb la Movida, ara és de bon to menystenir els 90 mentre la crítica engagée intenta colar-nos altre cop el hippisme pijiprogre. Volen tornar a Quilapayun, Cortázar, el lligoteig de barra tot citant Owen Jones i el pesat d’en Zizek envoltats de malasañisme chic. Però no passaran! El britpop vive, la fiesta sigue. 1996: you are my wonderwall! Pulp, Pulp cierra la muralla.
