Un any de (el departament de) Política Lingüística
En l'últim debat de política general al Parlament, el president Salvador Illa va dir que el Pacte Nacional per la Llengua és una les fites més rellevants que el seu govern ha aconseguit. Illa no va dir si haver creat el departament de Política Lingüística també és una fita; ho consideri una fita o no, pot resultar oportú que un any després de la creació del departament intentem fer-ne una valoració.
La primera cosa que es pot dir és que el nou departament, en realitat, només és una actualització, en forma de conselleria, de l'antiga secretaria de Política Lingüística. És cert que el departament té més personal i (quan hi hagi pressupostos) tindrà més recursos, però la seva naturalesa i el seu radi d'acció no són essencialment diferents de l'antiga secretaria.
El departament, com la secretaria, només s'ocupa del català (i molt secundàriament de l'occità). Totes les qüestions relatives a altres llengües, que també s'han de gestionar, queden fora de la seva competència. El president Montilla va apostar per la "Catalunya trilingüe", amb l'anglès com a tercera llengua de tots els catalans; el departament, com l'antiga secretaria, no té competències ni sobre l'adquisició de l'anglès al sistema educatiu, ni sobre la difusió de l'anglès a la societat ni sobre els usos institucionals de l'anglès. Ara mateix el Parlament de Catalunya és una "secció associada" de l'Assemblea Parlamentària de la Francofonia; el departament, com l'antiga secretaria, tampoc actua respecte a l'adquisició del francès al sistema educatiu, ni sobre la difusió del francès a la societat ni sobre els usos institucionals del francès. I així amb qualsevol altra llengua: el departament, com l'antiga secretaria, no té cap responsabilitat sobre l'ensenyament de l'àrab o del xinès, no és l'òrgan que decideix en quines llengües han d'estar disponibles els impresos de denúncia que hi ha a les comissaries dels Mossos, i tampoc estableix en quines llengües hi ha d'haver interpretació al 061 ni quin salari han de tenir les mediadores interculturals que actuen als centres sanitaris.
Certament, ocupar-se "només" del català és una tasca ingent que pot justificar l'existència d'un departament sencer. Però la qüestió és que el departament de Política Lingüística no és l'únic departament del Govern que s'ocupa del català. Hi ha moltes responsabilitats sobre el català que cauen en altres departaments, com ja passava amb l'antiga secretaria. El conseller responsable de l'ús del català a l'escola no és el conseller de Política Lingüística, sinó la consellera d'Educació; qui representa la part catalana en els esforços perquè el català sigui llengua oficial de les institucions europees tampoc és el conseller de Política Lingüística, sinó el d'Unió Europea i Acció Exterior. O per posar un exemple concretíssim: qui va comparèixer a la Comissió de Salut del Parlament el dia 7 de desembre de 2024 per informar sobre l'ús del català en el sistema sanitari no va ser el conseller de Política Lingüística, sinó la consellera de Salut.
L'elevació de l'antiga secretaria a departament, doncs, no ha fet que la política lingüística sigui gaire més transversal (potser era més interessant la proposta electoral del PSC, que era "retornar la política lingüística a Presidència de la Generalitat"). Naturalment, que la política de salvaguarda del català segueixi igual de fragmentada que abans no la condemna a la ineficàcia. El que toca preguntar-se ara, perquè Illa no ho va explicar, és si la situació del català ha millorat en aquest primer any de vigència del seu govern. La resposta prudent és que encara no ho sabem: si un any ja és massa poc temps, els cinc mesos escassos transcorreguts des de la signatura del Pacte Nacional per la Llengua són un sospir. El que sí que s'entreveu en alguns àmbits és que en la dialèctica entre ambició i realisme el Pacte va pecar d'ambició. Per posar un sol exemple: en el seu discurs del debat de política general, el president Illa va dir que l'oficialitat del català a Europa –una de les mesures més ambicioses del Pla– "acabarà succeint", i el 18 d'octubre passat exhortava els seus col·legues socialistes europeus a defensar-la; la crua realitat és que al Consell d'Afers Generals del 21 d'octubre la qüestió es va tornar a no discutir, cosa que confirma que ara mateix es troba "en via morta", com aquest diari ha reconegut sense embuts. Però sí: donem temps al temps i parlem-ne quan el Pacte s'hagi desplegat en els àmbits en què el realisme no ha cedit a l'ambició.
