Tovallons negres 30/09/2022

A la una per molts anys...!

2 min

Avui és 1 d’octubre i jo soc súbdita de la corona d’Espanya. A les monedes amb què em paguen pels llibres que escric i pago pels llibres que compro hi ha la cara de Felip de Borbó, fill de Joan Carles de Borbó, hereu del dictador Francisco Franco. Visc en un regne cosit, com tots els regnes, per guerres i casaments de conveniència. En aquest regne, i malgrat els esforços del dictador que va imposar l’espanyol com a única llengua (“hábleme en cristiano”), hi han sobreviscut les llengües, també mil·lenàries, com aquesta en què els escric. Hi han sobreviscut cultures, com l’andalusa, malgrat la potineria interessada del dictador per convertir-la en “el” folklore espanyol, a base de flamenques i toreros. Els va tocar a ells. Igual que a Madrid, al Madrid llibertari del “No passaran”, els va tocar el “Ya hemos pasao”, de la Celia Gámez, és a dir: el dictador i el seu successor, allà instal·lats.

Per celebrar l’aniversari d’aquelles garrotades, els partits independentistes se les foten entre ells. Això és coherència. Suposo que en Salvador Illa, si no fos perquè sembla més contingut que l’Iceta, ara ballaria un Don’t stop me now a ritme de sardana.

Quan hom desitja la independència el que desitja és la supervivència. Supervivència de la llengua, de la cultura i de, esclar, tothom que viu aquí, que paga uns lloguers i unes hipoteques i uns tallats i uns menús molt més cars. També desitja una república. ¿Això vol dir “trencar amb Espanya”? Vol dir no fer de pagafantes. Però els nostres partits —avui, encara— al Govern són com el personatge del conte popular. El geni s’apareix a un home i li diu: “Et donaré el que vulguis, però li donaré el doble al teu pitjor enemic”. I llavors ell (poseu-li el nom d’un líder de Junts o d’un líder d’Esquerra) diu: “Senyor, treu-me un ull”.

Empar Moliner és escriptora
stats