Llegim un extraordinari reportatge de l’Albert Llimós a l'ARA, sobre els menors no acompanyats (hem deixat de dir-ne mena, que no queda bé) que certifiquen una edat als “papers” que la Fiscalia “no es creu”. Si hi ha la sospita o certesa que són majors de divuit anys, però que han “enganyat” per poder tenir, durant una mica més de temps, aixopluc institucional, se’ls expulsa. En aquest cas l’expressió és exacta i no pas metafòrica: se’ls fot al carrer. Entre unes quantes històries, l’Albert ens explica la d’un jove, en Ba: “«Pensava que tenia talent, però cap oportunitat, i per això vaig marxar», diu confiant que el dia de demà pugui complir el seu somni de dedicar-se a l'atletisme”.
I bé. Tenim a les mans un noi que somnia amb córrer. Un esport que a Catalunya és molt transversal. Homes i dones, nois i noies, joves i vells corren curses, s’entrenen a la carretera de les Aigües, surten “a córrer per muntanya i ciutat”. Hi ha anònims i famosos, entre els quals el president de la Generalitat, que surt a córrer cada dia i que participa (acompanyat d’un cos tècnic, anònim, com són els i les escortes) en curses exigents, com la mitja marató. Gent de dretes i gent d’esquerres s’abraçarà, amb les aixelles suades, en acabar una cursa.
Per què no li donem una oportunitat esportiva a aquest noi que ha trobat, sol i sense camí, l’Albert Llimós? Convidem-lo a fer una prova al Centre d’Alt Rendiment, convidem-lo a participar en una cursa, cedim-li vambes i el xip groc (sé que el meu amic del Xip Groc, l’Albert Ballbé, s’hi avindrà). I si té talent? I si només li cal una signatura en un paper? I si no en té, que no té dret a deixar-ho estar, plorós? No haurem perdut res, perquè aquest noi, que passarà els encostipats, les febres i les ressaques tot sol, sense ningú que l’agomboli o que el renyi, podria ser el nostre.
