03/09/2021

I ara, la Lomloe

3 min
Un docent en una aula de Barcelona aquest curs.

Estem davant l’inici d’un nou curs escolar, aquell en què s’ha d’avançar en l’aplicació de la nova llei d’educació estatal, la Lomloe. Amb les angoixes que ha generat la pandèmia i les mesures de seguretat, no s’ha parlat gaire del que aquesta llei representa i dels canvis que suposa. Ja se n'encarregarà algú altre, de parlar-ne: la qüestió del pin parental que s’esgrimeix a Múrcia és una mostra d’un filó que, probablement, el PP explotarà fins a l’avorriment per desqualificar aquesta nova llei i seguir mantenint l’educació com a camp de batalla. 

En molts aspectes, la Lomloe no aporta grans canvis. L’estructura del sistema educatiu va quedar fixada en gran part als anys vuitanta, i els retocs que s’han anat fent amb les diverses lleis educatives posteriors corresponen als punts cabdals de desacord entre la dreta i l’esquerra. Un estira-i-arronsa bastant patètic, perquè el PP sempre tracta de desfer les bases estructurals establertes fa gairebé quaranta anys i retornar a un sistema centralista, classista i reaccionari en termes ideològics. La llei Wert en va ser una prova ben evident, i que calia esmenar, d’aquí la Lomloe, malgrat el cansament per tantes lleis educatives. Però, alhora, aquest constant viatge cap a la dreta ha fet que les propostes del PSOE hagin estat també cada vegada més moderades, després d’aquella Logse que s’avançava 50 anys a l’opinió pública espanyola, i que no va poder sobreviure. Així doncs, la nova llei actual esmena, sobretot, els grans disbarats de l’anterior, però en la majoria de temes no introdueix innovacions importants. 

Hi ha, però, algunes excepcions. Per primera vegada s’introdueix d’una manera sistemàtica la igualtat educativa entre homes i dones i també en relació a altres diferències de les criatures, com en el cas de les discapacitats. Per primera vegada s’esmenta repetidament la necessitat d’una educació afectivosexual, una matèria que les noves generacions necessiten amb urgència. Per primera vegada hi ha, en el redactat de la llei, una atenció específica a l’educació emocional, a la coeducació, a l’alimentació, a l’atenció al cos, a un conjunt d’aspectes que tradicionalment no han format part del currículum però que constitueixen avui un tipus d’aprenentatges i informacions indispensables per a la nostra vida social. 

És tot allò que la dreta considera que l’escola no ha de fer, i que pertany a l’àmbit familiar. Obviant i amagant, esclar, l’anàlisi de la realitat. En el passat l’educació d’aquests aspectes derivava de la tradició, de l’Església i de la família. L’Església segueix creient que els valors, les creences, les emocions, són el seu àmbit de competència i que ningú més té dret a parlar-ne. Ara bé, segons l’avenç de resultats del CIS de juliol passat, ja només un 16,7% de la població espanyola es declara catòlica practicant, una xifra que disminueix ràpidament en desaparèixer les generacions més velles, i alhora un 38,7% es declara agnòstica o atea. És a dir, més enllà del que cadascú pugui opinar, queda clar que la majoria de la població ja no segueix les doctrines de l’Església, i que, en conseqüència, les normes que regeixen aquests aspectes de la vida han de procedir d’algun altre lloc. 

Un lloc que, en aquest moment, tampoc és la família: les converses amb adolescents mostren que en molt pocs casos mares o pares donen explicacions sobre sexualitat, afectivitat, alimentació, cura del cos... Evidentment, hi ha els exemples, com ara les relacions, què es menja a casa, quina higiene es practica. Però sovint, per manca de criteris clars, les famílies no saben com transmetre sistemàticament l’educació necessària en aquests àmbits. 

Qui transmet avui criteris sobre aquests temes? Bàsicament els mitjans de comunicació i les xarxes socials; és ben conegut l’accés de nens i nenes a la pornografia, però no es tracta únicament d’això. Allò que circula per les xarxes és una forma de capteniment, una manera d’entendre la vida. Influencers, el consum com a plenitud, l’exhibició, les marques, la violència, la imitació d’allò que aparentment és el triomf. Un conjunt de propostes que poden ser divertides, però que no poden substituir l’educació emocional ni afectivosexual. Aquestes violacions en grup gravades i publicitades com a gracietes són una mostra prou clara que necessitem canvis educatius, que no podem seguir negant a la gent jove una educació que els serveixi per a la vida. 

La Lomloe obre la porta a corregir aquests errors, a pensar l’educació, en els seus continguts, d’una altra manera. Però hi ha moltes inèrcies en el sistema educatiu, en la formació del professorat, en les pors de les famílies. A Catalunya, per sort, els moviments de renovació pedagògica han estat i són molt potents, i poden fer molta feina. Falta veure encara si l’administració està disposada a fer aquest salt endavant, i si la societat l’entén i l’acompanya, malgrat tot el soroll que, probablement, d'aquí pocs dies envoltarà l’aplicació d’aquesta nova llei.

Marina Subirats és sociòloga
stats