05/02/2016

Ni un gram d’autocrítica

4 min

Atenció: no demano a ningú que s’autoflagel·li, i menys que s’immoli. Però quan, després d’haver ocupat càrrecs institucionals durant 36 anys, d’haver encapçalat de forma omnímoda un partit polític al llarg de tres dècades, et veus obligat a dimitir perquè, malgrat comptar amb poderosos altaveus mediàtics, el teu electorat ha resultat ser residual, trobo que fóra un gest d’honestedat examinar públicament si, per ventura, has comès algun error, si has fet alguna anàlisi equivocada de la realitat. Parlo, potser ja ho han endevinat, de Josep Antoni Duran Lleida.

Quan, ara fa tres setmanes, Duran dimití de la presidència del comitè de govern d’Unió (una responsabilitat que exercia sense interrupció des del 1987, i amb un trienni de pausa des del 1982), era esperable algun primer tast d’aquell saludable exercici autocrític. Però no. De fet, les manifestacions fetes pel sempitern líder democristià en l’hora dels adéus constitueixen més aviat una exhibició de supèrbia intel·lectual i de superioritat moral. Examinem-ho.

L’endemà de deixar el vèrtex d’UDC, el diumenge 17 de gener, el diari 'La Vanguardia' li feia a Duran el penúltim obsequi, una entrevista de pàgina sencera amb un titular detonant: “Les coses haurien anat millor si Pujol hagués optat per mi”. Deixem de banda la rèplica fàcil (Millor per a qui, senyor Duran? Per a vostè?) i intentem aprofundir en la interpretació d’aquestes paraules.

A parer meu, la lectura és clara: el d’Alcampell volia dir que, si el successor assenyalat per Pujol al capdavant de CiU hagués estat ell i no Mas, no s’hauria produït allò que els unionistes anomenen “la deriva secessionista”. Duran aparenta creure, doncs, que el procés independentista va sorgir de dalt a baix, des del despatx d’Artur Mas cap al carrer, quan tots els observadors equilibrats han constatat que va ser un procés 'bottom-up', de baix a dalt, des del carrer cap al despatx. O, alternativament, potser Duran creu que, si el president de la Generalitat hagués estat ell, hauria pogut ser com una mena de Moisès a l’inrevés, i deturar l’onada popular desfermada a partir de l’Onze de Setembre de 2012, i convèncer dos milions de persones que, en lloc de cercar la terra promesa, continuessin fabricant maons per a aixecar les piràmides de l’unitarisme espanyol.

En qualsevol dels casos crida l’atenció que, en un moment de balanços, Duran Lleida no aprofités l’entrevista per formular ni mig retret cap al sistema polític estatal, que, en tres anys, no ha estat capaç de respondre al malestar de tantíssims catalans amb la més mínima proposta política positiva. L’exlíder d’UDC creu que ell ho hauria fet millor que Mas, això està entès. Però, què hauria fet? Quina resposta hauria donat a la humiliació de l’Estatut, a la frustració col·lectiva d’unes retallades incongruents amb la riquesa del país i amb la pressió fiscal que els seus habitants suporten? Aquella “tercera via”, aquella disposició addicional de la Constitució que, des de Madrid, no ha merescut més que desdeny?

El mateix dia que es publicà l’entrevista citada, Duran signava la seva última carta-web setmanal, un altre document mereixedor d’anàlisi. Hi justificava la dimissió a causa dels mals resultats electorals, però tot seguit els trivialitzava, deslligant-los de qualsevol error estratègic: “Quan la pilota no entra, s’ha de canviar l’entrenador, encara que sigui bo i pugui triomfar en un altre club. En aquest cas, a més, hi ha una diferència substancial: l’entrenador no és que sigui bo, però tampoc és dolent” (sic).

Com que l’entrenador no és dolent, no ha de fer cap autocrítica sobre el joc que ha portat l’equip al desastre: el divorci amb Convergència es va fer al moment just, ni massa tard ni massa aviat; la consulta interna d’Unió va ser impecable, i en la subsegüent escissió Duran no hi tingué cap responsabilitat; les ofertes polítiques presentades pel partit el 27-S i el 20-D eren magnífiques, per molt que l’electorat no ho sabés veure... Així s’entén que Duran sentenciï: “Continuo tenint molt per aportar a Unió, a la política i a Catalunya”. Amb aquest colofó definitiu: “Hauria pogut fer més i fer-ho millor? I tant! I qui no?”.

Amb el plausible propòsit d’animar la seva desmoralitzada tropa, Duran incloïa en la carta de comiat la idea que “tenim molts actius, també de presència institucional. Tenim regidores, regidors, alcaldes i alcaldesses...”. En efecte, els tenen; i un d’ells, el regidor de Tarragona Josep Maria Prats, ja ha començat a volar sol: aquest dimarts subscrivia un pacte local amb el PSC i el Partit Popular per governar conjuntament la ciutat durant els pròxims tres anys i mig.

En els propers mesos, Unió ha d’intentar trobar un nou lloc dins del mapa polític català. Si, com apunten alguns indicis, el busca en l’espai unionista ja saturat per PSC, Ciutadans i PP, és probable que l’històric partit no arribi a complir els 85 anys.