Aurora boreal vista a Catalunya (1938)
Peces històriques
Deia 'La Publicitat' (27-I-1938): “Signa la nota el P. Rodés, director de l’Observatori de l’Ebre”. A 'Catalunya Cristiana' (4-I-2015) l’historiador Joan Pallarés-Personat diu que des de 1936 Lluís Rodés (Sta. Coloma de Farners, 1881 - Mallorca, 1939), astrònom i jesuïta, “hagué d’abandonar l’Observatori que va seguir funcionant fins al 1938 en mans civils”. Això qüestiona l’autoria del text. L’aurora boreal del 1938 va causar especulacions, com la recordada el 1983 pel periodista Josep Maria Cadena: “La interpretació més estesa era que el fenomen anunciava el fi de la guerra”.
Al capvespre del dia 25 de gener pogueren veure els habitants d'aquesta regió en condicions especialíssimes de visibilitat un dels espectacles més emocionants que ofereix la naturalesa i que a les nostres latituds difícilment es presenta més de dues o tres vegades per segle: una aurora boreal que donava a l’horitzó nord un aspecte d'una llunyana i intensa conflagració. L'aurora es presentà en forma de ventall gegant, obert vers el cel i de raigs lleugerament convergents sobre el pol magnètic de la Terra. L'intens fulgor rosaci, travessat per gran nombre de franges de llum més blanques i brillants com si procedissin de potents reflectors enfocats vers el zenit, s'elevava fins uns trenta graus sobre l’horitzó amb una amplitud azimutal quasi doble de les franges, canviava amb freqüència de posició, i se’n difuminaven unes, mentre se’n formaren altres al seu costat. Per bé que el color predominant fou el rosaci, hi hagué també els seus matisos verds i blancs. El fenomen revestí la seva màxima intensitat entre 19 i 20 hores i es reproduí amb diverses alternatives fins més enllà de mitja nit. Les aurores polars han assolit en algunes ocasions 600 quilòmetres d'altitud, i aquestes solen ésser sempre d'alguns centenars de quilòmetres, cosa que demostra que fins i tot en aquests alts nivells hi ha vestigis d'atmosfera. La causa de les aurores polars ha nascut, relativament, als països propers al Pol, i, com hem dit, molt rarament a les nostres latituds, radica en la ionització de les regions altes de la nostra atmosfera en rebre impactes de miríades de partícules elèctriques llançades per l’erupticitat solar des d'una distància de 150 milions de quilòmetres. Fa pocs dies cridà l'atenció del públic per part de diversos observatoris un grup extraordinari de taques solars, la superfície de les quals superava la de vint planetes i era el més extens dels registrats del present cicle. És gairebé segur que la vistosa aurora boreal de dimarts guarda relació amb aquest notable grup de taques, i el fenomen es produí quan la Terra, en el seu moviment de revolució entorn del Sol entrà, dins del núvol de partícules elèctriques llançades a l'espai per aquest potent centre d'activitat. La topada de la Terra amb les emanacions solars pogué observar-se el dia anterior en l’aparell magnètic i els electro-tel·lúrics de l'Observatori de l'Ebre, els quals recolliren, el mateix dia, una intensa tempesta que tingué els imants i galvanòmetres en contínua agitació degut a les variacions del camp electromagnètic terrestre en rebre l'impacte de les partícules procedents del sol. El fenomen, en latituds més properes al Pol, com els països escandinaus, ha d'haver tingut una intensitat veritablement excepcional.
