El Barça ja s’ha acomiadat de jugar a Montjuïc, on s’ha estat com a local dues temporades.
No ha estat tan dolent com semblava al principi, més enllà de l’imponderable: a l'Estadi Lluís Companys hi cap la meitat de la gent que a les Corts i la pista d’atletisme separa la graderia dels jugadors. Tampoc no van ajudar els preus dissuasius dels abonaments dels socis inicialment anunciats, pensats perquè els turistes tinguessin més entrades disponibles, que van tirar enrere molts abonats, que ja no van apuntar-se quan la directiva va haver de fer la gran rectificació.
Però pujar a l’Estadi ha estat un passeig agradable, que es fa molt més ràpidament del que sembla quan et mires la muntanya des de la plaça Espanya, com ja van descobrir l’alcalde Maragall i el president del COI, Samaranch, la tarda que van cronometrar-se pujant i baixant de l’Estadi per les escales automàtiques. Aquesta prova, per cert, la van fer el mateix dia que Bakero va marcar aquell gol de cap impossible a Kaiserslautern que va salvar el Barça de caure eliminat de la Copa d’Europa que acabaria guanyant a Wembley avui fa 33 anys.
L’Estadi ja en té 36, però aguanta bé, els busos llançadora han estat útils, les estacions de metro d’Espanya han suportat la prova, amb alguna angúnia en acabar el partit, i l’accés en moto per Miramar ha estat un encert que hauria d’inspirar alguna solució d’aparcament per a les dues rodes a la tornada al Camp Nou que alleugereixi i ordeni el trànsit a la Diagonal i la Travessera de les Corts els dies de partit. La pregunta per a l’Ajuntament torna a ser la de sempre: què en fem de l’Estadi de Montjuïc, més enllà de fer-hi concerts quan fa bo?
