–Hello, my name is Jordi and I have a question. He vist que al seu hotel s’hi admeten mascotes, oi? Pet friendly, diu al web.
–Yes –va respondre sol·lícitament un recepcionista irlandès a l’altra banda del telèfon.
–Doncs well, miri, serem dos adults, dues nenes, dues gosses i unes 300 ovelles. Sheeps! –vaig puntualitzar. Va seguir un silenci, una tos curta i després un: “What?”
Li vaig preguntar si tenia gos i em va dir que sí, i jo li vaig respondre que també i que a més a més tenia unes 300 ovelles i que me les estimava tant com les gosses però d’una altra manera, esclar, perquè una ovella no se l’estima igual que s’estima un gos, o un periquito, per exemple. Aquí l’irlandès em va interrompre per preguntar-me si allò era una broma (un joke) i jo li vaig respondre que no, que jo no feia mai bromes, quan parlava de feina. Llavors va fer un esforç audible per recuperar la servicialitat i em va explicar que 300 ovelles no podien ser considerades com a mascotes.
I aquí tot va començar a anar de tort. Li vaig dir que qui s’havia cregut que era per dir si una ovella era un animal de granja o de companyia, que no hi tenia cap dret, i que si es pensava que estava parlant amb un turista qualsevol, doncs que s’equivocava. Que jo era pagès! I no només pagès: pagès i català! I això, ja ho va dir aquell savi, em donava alguns drets, a l’hora d’anar pel món.
Què coi; català i espanyol! “Spanish, coño!”, li vaig dir alçant un dit autoritari tot i que no el pogués veure, i després es va sentir un “fucking nosequè” seguit d’un “fucking nosequantos” i jo li vaig replicar que el 28 de març del 2023 el govern espanyol havia aprovat una llei de benestar animal, en virtut de la qual un santuari animalista havia inscrit una vaca com a mascota.
–Loli!
–What?
–Loli. Que es diu Loli, la vaca! –I va penjar.
Calia rumiar en un pla B: “Potser algú que em pugui substituir durant una setmana”, vaig pensar.
A la gestoria em van dir que abans de contractar ningú calia fer una petita auditoria per avaluar els possibles riscos laborals i que, un cop fet això, ja podria contractar sempre més a qui volgués.
Va venir una noia jove amb una carpeta logotipada i em va començar a fer preguntes mentre passejàvem per la granja. “Les bales petites excedeixen els 40 kg”, va anotar; “el mànec de la forca té estelles”, “tractor sense arc de seguretat i “l’empleador [o sigui, jo] no disposa dels EPI necessaris”. Em va preguntar si mai abans havíem tingut treballadors i jo li vaig dir que no, que la nostra sempre havia sigut una empresa familiar però tant o més digna que qualsevol altra.
Li vaig retreure que el que jo necessitava eren solucions i no pas problemes, i ella em va respondre que només feia la seva feina, i jo vaig dir que si la seva feina consistia a anar complicant la vida a la gent, doncs que la seva devia una feina de merda i que no creia que la fes sentir gaire realitzada. Va arrancar el full de la carpeta, el va llançar a terra i va dir que sí, que i tant que la feia sentir realitzada, i empoderada, i que era precisament per esclavistes com jo que tenia sentit, la seva feina de merda.
En aquell moment, el meu pare, que actualment gaudeix d’una misèrrima i eufemística jubilació activa, tornava de l’hort i, com que ens va veure discutir, es va aturar i em va preguntar si tot anava bé i si ja havia trobat una solució pel bestiar mentre jo fos de vacances. Li vaig dir que no, però que no patís, que allò ja no era cosa seva i que ja la trobaria.
La solució, esclar, finalment va consistir a deixar el pare al càrrec del ramat alliberant-lo de qualsevol tasca que no fos estrictament necessària i deixant-l'hi tot tan a punt com vaig saber. Això, i trucar cada dia al vespre per saber si tot rutllava.
I el viatge? Doncs què els haig d’explicar? Quin país, quines pastures, quina manera de viure i de treballar! Quina manera tan assenyada de donar valor a tot allò que no és asfalt. La verdor s’hi estén fins arran de mar i tot el paisatge està esquitxat de granges i de petits escamots d’ovelles i de vaques que pasturen aquí i allà. La gent se saluda aixecant un dit del volant quan es creuen per les estretes carreteretes que cusen el país i qualsevol iogurt de marca blanca porta inscrit amb lletres ben visibles que està fet amb llet dels seus respectadíssims “Irish farmers”. La venda d'alcohol hi està prohibida fins a dos quarts d’onze del matí, la música en viu és present a cada racó i a les cartes dels restaurants el xai i la vedella comparteixen protagonisme amb el “fish and chips”.
De Dublín no en diré gaire res perquè només ens hi vam estar una tarda i totes les ciutats em semblen iguals: l’olor de fregit s’hi barreja amb l’olor de pixats, la gent hi va a la seva i a cada sopluig hi ha persones descarrilades consumint-se entre cartrons i mantes arnades.
Durant el vol de tornada, amb el cap enganxat a la finestreta de l’avió, la meva filla em va preguntar que en què pensava.
–En tot i en res –li vaig dir–, en la feina endarrerida que m’espera a casa i en com serien les nostres vides si haguéssim nascut aquí.
–Ja t’hi donaré un cop de mà, si vols –va dir mentre desfeia els nusos dels cables dels auriculars.
Vaig desenganxar el cap del vidre i, clavant-li la mirada al blanc dels ulls, li vaig dir:
–Ni se t’acudeixi. Tu estudia fort i busca’t una feina normal.
Va arronsar les espatlles i es va posar els auriculars.
–T’ho dic en sèrio, eh?
–Que sí, papa.
–Escolta’m… –es va desclavar un dels auriculars de l’orella–, has pensat mai a fer-te auditora de riscos laborals?
