Brots verds
1. Exorcisme. Per aquestes dates entra sempre la temptació de fer una mirada a l’any que acaba, pensant en el futur. Un ritual que té alguna cosa d’exorcisme inútil. I més si ho fem des de mirades marcades pels enganys compartits que configuren la manera de pensar d’una petita part del món: Europa, per exemple.
Enumerem les causes de les angoixes de què més es parla: l’impacte d’una guerra propera –la d’Ucraïna– que ens ha trastocat la calma i ens ha acostat a una experiència que, contra tota evidència, volíem donar per amortitzada; el canvi de marc referencial que va suposar la pandèmia del covid a partir del moment en què els governs ens van tancar a casa per decret llei sense cap resistència (una llosa que segueix pesant un cop aixecada: quan hi tornaran?); l’envelliment creixent de les nostres poblacions i la caiguda de la natalitat als països rics, una mena d’esmena al futur; els corrents migratoris, convertits en cap de turc de totes les nostres misèries; la presa de consciència creixent que hem entrat en una via difícil d’entomar: el pas del capitalisme industrial al capitalisme global financer i digital, quan la humanitat és lluny d’estar constituïda com a tal; i, com a conseqüència de tot plegat, l’amenaça creixent que la democràcia sigui desplaçada per l'autoritarisme postdemocràtic o, per dir-ho en paraules de Paul Krugman, la inquietant perspectiva de ser governats per “uns plutòcrates de pell fina que exhibeixen les seves inseguretats a la plaça pública” i desborden límits i fronteres.
El cas de la guerra d’Ucraïna fa patent el nostre desconcert. De cop, hem descobert que teníem la guerra a casa. Hem sentit a dir fins i tot que era la primera guerra a Europa des del 1945. O sigui que estem tan tancats sobre nosaltres mateixos que no ens vam assabentar de la guerra dels Balcans que va seguir al desmantellament de l’antiga Iugoslàvia.
Vivim en un racó de món que aquesta any ha viscut la prova del nou de la seva decadència. El final dels 75 anys de mandat d’Elisabet II ha coincidit amb la confirmació de l’esfondrament de Gran Bretanya, que amb el Brexit ha quedat tan empetitida que ja ni es troba a ella mateixa. I afronta una desesperada crisi de reconeixement i autoestima.
2. Nihilisme. Els canvis són prou profunds i els temps prou accelerats perquè les pistes apareguin i desapareguin amb molta facilitat. Però, tanmateix, voldria a agafar-me a uns petits brots verds. Alguns simplement simptomàtics; d'altres, més estructurals.
Sobre els primers: dos noms en una situació difícil. Elon Musk i Donald Trump. Ells simbolitzen l’arbitrarietat d’un poder personal i capriciós, basat en els diners i en la insolència, que assalta sense complexos les institucions democràtiques, com ja ha reconegut el Congrés dels EUA. Tots dos estan en una situació difícil que podria passar d’anècdota a categoria, perquè simplement assenyala els límits dels deliris que encarnen. I al mateix temps han servit perquè es comenci a prestar atenció al cor del nou model de comunicació –el de les xarxes– i a plantejar-se els riscos que comporten. Semblaven imparables i estan trontollant.
En el terreny més estructural, la solidesa del desenvolupament científic. La pandèmia –amb la vacuna– li ha donat reconeixement. I les ciències obren camí sense parar. Això no justifica el negacionisme dels rics que pretenen que no s’ha de perdre el temps amb l’ecologisme perquè la ciència ja ho resoldrà. Ni ens permet oblidar que, com tot, la ciència depèn de què se’n fa. I no pot ser contaminada pel caprici i la impunitat dels que només pensen en termes d’especulació.
El tercer brot verd és el reconeixement creixent de drets fonamentals que fins ara eren negats. Les mobilitzacions de les dones iranianes i afganeses, cruelment reprimides, haurien de merèixer tota la nostra complicitat. Però sembla com si Occident només mirés cap a casa. I se n'ha desentès com si no ens afectés.
Aquests brots verds ens han de recordar la qüestió essencial: la pèrdua de la noció de límits del que creu que tot li està permès, que ensorra la convivència i destrueix les societats. La figura nihilista de Putin (o dels presumptuosos aspirants a amos del món) ho certifica.
