Els cafès concerts de Paris (1891)
Peces històriques
De la crònica enviada des de Paris –traducció pròpia– a La Vanguardia (16-I-1891) per Miquel Utrillo i Morlius (Barcelona, 1862-Sitges, 1934). Avui fa anys de la mort d’aquest crític i promotor cultural, pintor i decorador integrat en el modernisme artístic que encapçalaven Santiago Rusiñol i Ramon Casas. El Museu Picasso de Barcelona dedica aquests dies una exposició als vincles d’aquell moviment català amb la bohèmia parisenca.
[...] El cafè concert és un dels estigmes de París, segons diuen alguns pensadors, potser massa pessimistes. Soc del parer que tant poden relaxar habituds el taral·lejar una bajanada rondallera, com contemplar les vinyetes d’una auca, o escoltar els sons queixosos d’un piano de manubri. A Espanya el “cante” flamenc és la plaga nacional, però si s’escrivissin revistes del país per publicar-les a París, caldria enumerar les curiositats que ofereix el gènere, perquè bona o dolenta, la cosa existeix, i forma una part important de la manera de ser del nostre país sota el punt de vista dels costums. De la mateixa manera, a París cal comptar amb els cafès concerts si es desitja reflectir la vida parisenca en tots els seus aspectes; pel que fa a mi, tot i que fujo d’aquests establiments com fujo d’una sessió de les Cortes o de la lectura d’un discurs acadèmic, assisteixo alguns cops a les representacions dels cafès concerts quan canvia el repertori seguint la moda general o els costums polítics o els grans esdeveniments públics. En els anomenats cafès concerts, el qui cregui anar a un cafè habitual es troba sense comoditats, sense tertúlia i amb begudes cares i dolentes; si la seva intenció és assistir a un concert, ni la música passa de soroll malgrat el ritme i l’orquestra, ni les veus són les que cal esperar d’aquells que presumeixen d’artista i que són actors incomplets que només es poden mantenir a l’escenari durant cinc minuts. Per aquest motiu Paulus, que tenia una certa potència de veu i algunes qualitats escèniques va seduir fàcilment un públic una mica eclèctic i acostumat a tolerar gent sense cap condició pel cant, ni per a la interpretació de cap mena. [...] Un home que aparenta pertànyer a la bona societat (homme du monde) atreu ara a tots els entusiastes del cafè concert; si bé la seva veu és escassa i sense notes especials, és agradable i es deixa escoltar; però en aquest personatge és notable el joc escènic, la mímica, els posats plàstics i l’artística naturalitat amb la qual remarca la poca substància còmica que hi ha en les seves cançons. Aquest actor s’anomena o es fa anomenar Kam Hill. Vesteix un frac vermell, porta mitjons de seda i sabates de xarol, comprimeix un ull rere una lent colossal de vidre (monocle) que ni augmenta ni disminueix la vista. [...] Un home així, cantant les mateixes ximpleries que els seus col·legues, arranca uns aplaudiments mai escoltats en els cafès concerts; i aquella part de públic integrada per modestos menestrals i burgesos veu en Kam Hill un home d’una classe superior, la qual cosa és un motiu suficient per admirar-lo mentre senten alhora la peculiar sensació d’orgull experimentada pels inferiors -en qualsevol sentit de la paraula- quan un home que, amb raó o sense, aparenta ser de més categoria es rebaixa fent el pallasso, sense maquillatges, quasi sense disfresses i exhibint les mateixes vulgaritats i defectes d’aquells que l’escolten.
