El lateral esquerre José Manuel Calderón ha durat, com a jugador del Nàstic, menys que un paquet de sis cerveses a la porta d’un Airbnb. Quatre hores, que han servit perquè els aficionats, que tenen memòria, es queixessin per les seves “declaracions catalanòfobes”, després d'assolir l'ascens amb el Còrdova a Segona Divisió”. "Em cago en els morts de tots els catalans", va dir en un directe d’Instagram. I després, va penjar una història on demanava disculpes amb aquestes paraules: "Demano perdó a tota la gent de Barcelona i a tots els catalans pels meus actes en el directe d'aquesta tarda".
Anem a pams. “Cagar-se en els morts” d’algú és vexatori, sí, perquè és embrutar, tacar, faltar al respecte, amb l’acte innoble de defecar, la memòria dels que no hi són i enyorem. Fins aquí, perfecte. Ara bé: l’insult d’en Calderón no funciona. Com a insult és adotzenat, poc pensat i ineficaç. Si jo “em cago” en la mare difunta de vostès, o vostès en la meva, estem parlant d’un ésser estimat concret. Però aquesta concreció fecal necessària es perd quan la tifa s’estén als morts de “tots” els catalans. En aquest cas, l’efecte vexatori es dilueix, perquè no cau al damunt d’una tomba concreta.
Més rupestre, encara, és la disculpa. Si l’home es va “cagar” en els morts de “tots els catalans” la demanda de perdó hauria de ser per a “tots els catalans”. Però, per raons que s’escapen a la meva comprensió, aquest feliç demana disculpes “a tota la gent de Barcelona i a tots els catalans”. Que, per ventura, creu que els de Barcelona no són catalans com els habitants de la ciutat del Nàstic? Que potser li sembla que són d’una categoria especial, més noble, menys “catalana”, i que, per tant, mereixen menció a part?
Em sembla molt bé que el Nàstic li hagi rescindit el contracte, però no per insultar i després demanar perdó, sinó per la pobresa lingüística de l’insult i sobretot de les disculpes.
