04/10/2021

Calamar de potera

2 min

Amb la bípeda que faig créixer hem estat veient la sèrie El joc del calamar. Una sèrie pots mirar-te-la encara que consideris que és dolenta, de la mateixa manera que et pots menjar una pizza Vulcano (va ser ingerida durant l’últim capítol) sabent que faràs una digestió de cobra. Ni El joc del calamar, ni, per exemple, Els Bridgerton serien suportats en format llibre.

El joc del calamar és una mena d'Els jocs de la fam erràtic i calculat, ja, per a una possible segona part. Els protagonistes participen en jocs als quals hem jugat de petits (bales, per exemple), però s’hi juguen la vida. Els eliminats moren. Hi ha algun personatge interessant poc explotat, com per exemple la busca-vides tramposa, l’avi que viu cada dia com si fos de propina, el dolent sense escrúpols, però també algun altre que es basa en el hieratisme, l’hermetisme i la bellesa. Aquell personatge de les sèries dolentes —sol ser femení— que gasta una mala llet i un mal humor infernals però que, malgrat tot, tothom li fa la gara-gara i favors. No intenteu ser tan malsucosos a la vida real. No funciona.

Des que va començar la sèrie, jo vaticinava el que em semblava que passaria. Com que els personatges s’intentaven agrupar en equips segons com eren de forts, pensava que hi hauria un moment que hi hauria un joc, un de tants de la nostra infantesa, que afavoriria l’experiència del vell i també els avantatges físics de les dones. L’experiència del vell sí que es va veure recompensada en el joc d’estirar la corda. Però mai la de les noies. ¿I l’agilitat i destresa del joc de les gomes? ¿I l’elasticitat de la xarranca? ¿I un joc de pistes on calgués entrar per un forat petit i reptar per un túnel? M’esperava que els personatges que no acceptaven dones als equips fracassessin, justament, en un dels jocs. Però no va passar. Com quan en un restaurant demanes un entrepà i dius: “Ara em portaran les patates fregides...”. I no, no te les porten!

Empar Moliner és escriptora
stats