11/04/2022

Captius del sectarisme

4 min
Imatge de l’hemicicle del Congrés de Diputats ahir tot just quan 
 Va començar la compareixença del president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski.

Uns dies després d’haver subscrit el “pacte de no-agressió” amb Stalin (de fet, un ignominiós acord de repartiment territorial de l’Europa de l’Est), quan l’1 de setembre de 1939 Hitler ordenà a la Wehrmacht envair Polònia i, així, desencadenà la Segona Guerra Mundial, els partits comunistes occidentals van córrer a declarar-se neutrals o “equidistants” en el conflicte, que titllaren de “guerra interimperialista”. El feixisme i la “democràcia burgesa” eren els mateixos gossos capitalistes amb diferents collars, i el deure del proletariat conscient era mirar-se la confrontació des de la barrera, esperant que els dos enemics bessons es fessin miques entre ells i aplanessin així el camí per al feliç adveniment de la revolució. De fet, des d’aleshores i durant quasi dos anys, l’URSS va estar venent al Tercer Reich unes primeres matèries que engreixaven el monstre invasor desfermat el 22 de juny de 1941.

Han transcorregut més de vuit dècades i, amb elles, el període més tràgic en la història de la humanitat. Però n’hi ha que no han après res, que segueixen presoners de vells tòpics, mirant el món amb les orelleres d’un sectarisme ranci i enlluernats, encara, per aquella llum que sorgí d’orient el 1917. Segons informava aquest diari dijous passat, els grups parlamentaris de la CUP consideren que la invasió russa d’Ucraïna “és una guerra entre imperis”, exigeixen que Espanya se “situï en un lloc d’equidistància entre els interessos geoestratègics nord-americans i russos” i creuen que cal tallar l’enviament d’armes a Ucraïna.

Ho vàrem llegir sense sorpresa, perquè ja el 9 de març, mentre el Parlament de Catalunya ovacionava el cònsol ucraïnès, havíem vist els diputats cupaires mostrar-li cartellets amb el lema No a la guerra!, com si qui desencadenà la confrontació armada hagués estat el govern de Kíiv, i no Moscou. És llàstima que l’exhibició cartellística no anessin a fer-la a la plaça Roja de la capital russa, on sens dubte la policia de Putin els ho hauria agraït amb efusió. Després, dimecres passat, els representants de la CUP tampoc no van aplaudir l’al·locució telemàtica de Volodímir Zelenski davant el Congrés de Diputats , i el membre d’aquella cambra Albert Botran va creure necessari justificar-ho: l’actual govern ucraïnès “no pot ser aplaudit acríticament” –explicà–, perquè a Ucraïna hi ha partits que han estat il·legalitzats i existeix “molta tolerància amb elements neonazis”.

¿I a la Rússia de Putin, senyor Botran, hi regnen la democràcia, el progressisme i el respecte pels drets humans? ¿Ha sentit a parlar de l’assassinat o l’empresonament perpetu de periodistes crítics i opositors (Aleksandr Litvinenko, Anna Politkóvskaia, Borís Nemtsov, Aleksei Navalni...), del control mediàtic orwellià que hi regna, de la il·legalització de la benemèrita associació pels drets civils Memorial? El comportament de l’exèrcit rus a Ucraïna, ¿no li sembla l’expressió d’un nazi-estalinisme que qualsevol persona decent hauria de condemnar sense matisos? I la diferència entre agressor i agredit, ¿no és prou rellevant dins dels paràmetres ideològics de la CUP? ¿No justifica amb escreix que sigui un imperatiu moral –a banda d’estratègic– armar les forces ucraïneses que defensen el seu país? 

La República Espanyola en guerra estava lluny de l’exemplaritat democràtica, però així i tot milions de persones d'arreu del món van entendre quin era en aquell conflicte el camp de la llibertat. Quan l’octubre de 1940 la Itàlia de Mussolini envaí Grècia, aquest país estava governat per la dictadura del general Metaxàs. Tanmateix, ningú que no fos un feixista va dir que aquella era una guerra entre dictadures i que era indiferent qui la guanyés.

És significatiu que, dins de l’univers cupaire, qui ha aixecat la veu qualificant el discurs oficial de la CUP de “vergonya” i exigint un debat que finalment no ha servit de res sigui el partit trotskista Lluita Internacionalista (LI), creat el 1999. De totes les cultures polítiques de l’esquerra contemporània, segurament el trotskisme és la que primer va descriure i més ha patit la naturalesa de l’estalinisme. Per això els membres de LI han estat els primers a denunciar “les reminiscències estalinistes” d’alguns dels seus actuals companys, el pacifisme fal·laç del vèrtex dels anticapitalistes i la seva tebior a l’hora de denunciar la invasió russa o d’exigir la retirada dels sequaços de Putin (cito del manifest de Lluita Internacionalista del passat 16 de març). Per als cervells formatejats en el sectarisme, resulta més còmode culpar de tot l’OTAN, la Unió Europea, “el lobi armamentístic” (abans anomenat “complex militar-industrial”) i, al darrere, els perversos nord-americans, que van tenir la gosadia de guanyar la Guerra Freda enfront d’aquell experiment tan reeixit i meravellós que es deia Unió Soviètica.

Last, but not least, Endavant –un dels components principals de la CUP–, afirma que la solució al conflicte passa per reconèixer “el dret d’autodeterminació del Donbass i de Crimea”. Dedueixo, doncs, que una futura República Catalana governada per la CUP reconeixeria el dret d’autodeterminació del Tarragonès, el Baix Penedès, el Baix Llobregat, etcètera. Vaja, el dret d’autodeterminació de Tabàrnia. És bo saber-ho.

Joan B. Culla i Clarà és historiador