Una casa de bojos?
Nota de l’autor: M’adhereixo i em solidaritzo amb els objectius de la vaga d’ahir. Però la confusió en la convocatòria sobre la participació o no dels homes en l’aturada, m’ha decidit a publicar l’article, escrit ja fa tres dies.
Diumenge passat l’ARA va publicar una extensa conversa entre l’Antoni Bassas i jo mateix. En Bassas, un periodista amb una enorme capacitat per copsar el pensament dels seus interlocutors, va encapçalar les meves declaracions així: “Entre la digitalització i la desregulació, la societat és una casa de bojos”. M’agradaria aprofitar l’article, un espai més extens que l’entrevista, per explicar les raons que fan que, independentment de les paraules, el meu pensament sigui molt proper a la frase escollida per l’Antoni.
1. La nova societat. Les nostres societats viuen transformacions importants a causa de l’acceleració de quatre tendències iniciades en la segona meitat del segle XX: a) La globalització, és a dir, la creixent desaparició d’entrebancs jurídics o administratius al moviment de persones, productes, capitals i informació. b) El progrés en l’àrea tecnològica, que ha suposat la digitalització de tot tipus d’informació i coneixements, i ha permès la connectivitat plena i la capacitat d’elaborar-los, emmagatzemar-los i distribuir-los, gairebé sense límits, per la xarxa global. c) La progressiva certesa que el model econòmic i social de producció i de consum, que ha estat tan útil durant molts anys a uns 1.000 milions de persones, no seria sostenible per a 3.000 o 4.000 milions, tant per l’esgotament de recursos naturals com per la dificultat d’evitar les conseqüències dels residus generats. d) I, finalment, com a conseqüència de tot això, la incapacitat dels poders polítics per fer front als nous poders que s’estan creant al món.
2. Els nous poders. La globalització plena no s’ha produït en tots els sectors, ja que, en caure les fronteres polítiques, no han desaparegut moltes fronteres físiques que dificulten el moviment de recursos, persones, energia i productes. Això no passa, en canvi, en el moviment del que es pot transmetre en forma de bits, és a dir, la informació i el capital.
Aquesta asimetria en la globalització ha fet que els sectors que treballen fonamentalment amb bits, i que controlen dades, informació i diners, tinguin avantatges claríssims. Assistim a un retrocés del poder de les grans empreses industrials (GM, VW...) o energètiques (Shell, Exxon...), i la seva substitució per empreses del sector de les dades, la informació i la connectivitat (Google, Amazon, Apple...) o les que controlen el sector financer (J.P. Morgan, Goldman Sachs...). I assistim a una clara pèrdua de poder dels estats.
3. Globalització, digitalització i desregulació. Després d’alguns intents exagerats i fallits durant el segle XX de suprimir la llibertat econòmica i planificar l’economia des del poder públic, es va aconseguir a Europa, a meitats de segle, un cert equilibri entre llibertat i equitat a través de mesures de regulació dels mercats i de processos de redistribució fiscal; mesures adaptades a les característiques d’aquelles societats industrials, però que han perdut eficàcia.
La societat emergent, fruit de la globalització i la digitalització, necessita urgentment una nova regulació adaptada a les noves característiques de l’economia i al nou espai global per on circulen lliurement informacions i diners. Paradoxalment, el que s’ha produït, i no per casualitat, és una desaparició de les anteriors regles per a espais estatals, i una absència de regulació internacional. Això suposa que els poders polítics, que encara estan fraccionats en territoris petits o mitjans, no poden fer front ni a les potències supranacionals ni a les pressions dels mercats financers.
4. Algunes preguntes com a exemples. ¿És lògic que si una persona guanya una quantitat de diners en una operació especulativa que no crea riquesa real, pagui la meitat en impostos que quan la guanya com a salari d’un treball productiu? ¿Es pot acceptar que els estats democràtics desenvolupats promulguin normes fiscals amb escletxes que faciliten l’elusió, i donin cobertura a paradisos fiscals en el seu propi territori? ¿Es comprensible que no hi hagi algun tipus de regulació que eviti que, de forma anònima i per tant sense possibilitat de demanar responsabilitats, circulin per les xarxes informacions manipulades o pures falsedats, amb finalitats comercials o amb voluntat de desorientar la participació democràtica? Encara que tècnicament sigui possible, ¿té sentit que les màquines puguin prendre decisions autònomes en tota mena de situacions? I un cas extrem: ¿és lògic que un fusell o un dron decideixi quan dispara o quan llança una bomba?
Estic plenament a favor d’aprofitar les oportunitats que suposa la tecnologia, però amb l’adequada regulació. Si no, podem trobar-nos en situacions de més desigualtat econòmica, menys fiabilitat democràtica o nous perills per al benestar i la seguretat. Probablement és exagerat parlar d’una casa de bojos, però no d’una societat de poca qualitat.
