Casa nostra, en record de Núria Pujol

Quan hi vaig arribar per primera vegada, a principis d’aquest segle, el Poble-sec encara era un barri ple de gent gran, de botiguetes que estaven a punt de morir, i amb una vida nocturna reduïda a un parell de bars que tancaven més enllà de les onze. Les voreres encara no s’havien renovat amb locals d’oci per a joves de baix pressupost, ni amb els negocis de la seva colònia estrangera. Era un lloc fosc, de nit, que s’anava encanallant a mesura que s’acostava al mar.

Casa nostra era al carrer Mata, un indret que els veïns anomenaven “el port”. A la rodalia hi vivia el Tito Juan, l’últim barraquista de Montjuïc. I molts estibadors dels molls que estaven a punt de jubilar-se. Fauna del barri. Recordo un vell en bata que passejava cada nit el gos i ho aprofitava per fumar-se un cigarret de marihuana. La cantant veneçolana que assajava, a l’estiu, amb la finestra oberta. I el bar on venien roba “que s’havia caigut del container”, a preus populars.

Vivíem al tercer pis d’una finca de principis del 1900, amb tots els avantatges i els inconvenients que això implicava. No hi havia ascensor i les portes del balcó mai no tancaven, però es veia Montjuïc. I a la primavera rar era l’any que no se’ns colaven dos o tres ocells atordits. Érem tan a prop del mar que podíem percebre el salnitre en l’aire i sentir les sirenes dels vaixells que abandonaven el port. 

Aquella finca havia estat batejada com “l’auxili social”, perquè encara quedava una pensió barata per a gent sense sostre. Una vegada van haver de fumigar tota l’escala per una plaga de puces. El pany de la porta de l’escala sempre estava trencat, i hi entraven els heroïnòmans a punxar-se. Una nit, a l’encendre el llum, vaig trobar dos senyors practicant sexe, una urgència. Un altre cop hi havia un captaire que feia servir un endoll situat darrere la porta per fer-se un cafè de càpsula, tot un luxe. 

Als voltants del nostre domicili hi havia una rònega botiga de queviures, una fleca que encara no havia fet reformes, uns quants tallers i el local on havia funcionat un negoci que comercialitzava les deixalles de la Sisena Flota ianqui. S’hi podien trobar des de gorres de mariner i roba de feina fins a còmics en anglès o encenedors Zippo. Això m’ho va explicar la resident més veterana de l’escala, la senyora Maria, que en els últims anys de vida va veure com se li morien els veïns més antics de la finca i arribava gent de tot arreu del món a fer feines similars a les dels habitants anteriors. 

Vam tenir molts anys goteres al menjador, en aquell pis ple de minúscules habitacions de les quals s’havien tirat a terra alguns envans. Treballàvem a la mateixa taula, cadascú amb el seu ordinador, asseguts un a cada extrem. Compartíem flexo i conversa cada vegada que fèiem una pausa de la feina. En aquella taula, la Núria Pujol, la meva dona, va traduir Bernardo Atxaga i Albert Sánchez Piñol, Simone de Beauvoir i Yasujiro Ozu, llibres d’autoajuda, subtítols de pel·lícules i guions per a documentals, a més de fer traducció simultània o consecutiva en conferències i festivals de cinema com els de Donosti, Valladolid, Sitges, l’In-Edit o el Festival de Cinema de Dones, amb les seves bones amigues de la cooperativa cultural Drac Màgic. 

El gener del 2020 vam marxar d’aquell pis, on havíem sigut tan feliços, per culpa de la seva malaltia. I ens vam traslladar a Sant Feliu de Guíxols, el seu poble natal, on es va anar apagant com una espelmeta. Fins que la passada diada de Sant Jordi, la Núria Pujol es va morir. I de llavors ençà jo somio cada nit amb ocells despistats que entren a casa, i amb l’olor de plantes que arribava de Montjuïc quan acabava de ploure. I l’enyoro.