1. Lluís Bassat va fer l’anunci de “Som 6 milions” el 1987. Era un eslògan magnífic que, tan sols amb tres paraules i en primera persona del plural, integrava tothom i immortalitzava la fotografia demogràfica d’un moment històric. El 2023, Catalunya va superar per primera vegada la xifra dels 8 milions d’habitants i el més greu és que sembla que ningú no ho havia previst. Som dos milions de persones més que fa trenta-cinc anys i hem rebentat les costures del país perquè la política de mirada curta ens ha dut a la situació actual. Els partits polítics sense excepció, quan són al poder, treballen bàsicament per aconseguir vots per a la propera legislatura, s’omplen la boca d’iniciatives a mig termini i s’obliden de planificar per al món dels seus nets. S’obliden que ells passaran, Catalunya quedarà i les properes generacions patiran les conseqüències d’aquestes polítiques de rajolí prim que, a hores d'ara, ens ofeguen.
2. El resultat és que hem fet curt en gairebé tot, mirem l’àmbit que mirem. Era evident que amb vuit milions de persones faltarien metges i no s’hi ha posat remei. Un any més, és la carrera més demanada pels qui acaben el batxillerat, però hi ha molts estudiants que se n’han quedat fora. Tot just entren 200 futurs metges al Clínic, 325 a l'Autònoma i qui dia passa, any empeny. Sense moure’ns de la prioritat sanitària, a Catalunya falten 20.000 infermeres per assolir la ràtio europea. ¿Ningú no va veure a venir, tampoc, que si passàvem de 6 a 8 milions de persones, faltarien habitatges? ¿Ningú no va planificar que si la gent és més metropolitana que fa trenta anys, i ha tendit a viure cap al litoral i el prelitoral, les carreteres quedarien col·lapsades i caldrien més trens i més vies i més carreteres que donessin aire a la població? Només amb l’absència del Corredor Mediterrani i el caos de Rodalies anem un quart de segle tard. I les solucions que ara ens prometen –una vegada més–, amb un traspàs de Rodalies de mitges tintes, sonen a pedaços per engalipar-nos durant tota una altra generació. ¿Ningú no va preveure, tampoc, que amb tant canvi climàtic, ens havíem de preparar per a sequeres severes? I quan n’arriba una, sembla que només ens queda el mètode Baltasar, d’anar a Montserrat i resar. Ningú no va pensar que si una quarta part de la població ja ha nascut fora de Catalunya, el català seria la llengua materna d’un percentatge cada vegada més minso de la població? ¿Ningú no va preveure que a les escoles arribarien –potser a mig curs– nens amb una altra cultura i una altra llengua i que això requeriria un canvi de gestió de les aules? Pel que hem llegit als últims mesos amb les notícies que esquitxen la DGAIA, tampoc ningú no va saber veure que se’ls desbordaria el servei d’atenció a la infància i, ara, els resultats són els que són. Ningú va ensumar-se que caldrien més famílies que acollissin temporalment infants que són en centres de menors? ¿Parlem del cul-de-sac de la justícia? ¿Toquem, de nou, l’ampliació de l’aeroport? ¿O preferiu que parlem de la fila índia de camions a l’AP-7, de Salses a Guardamar? Seguim?
3. Va haver-hi un moment, a l’inici del segle passat, quan érem molts menys i Europa no s’havia distret amb guerres devastadores, que algú va pensar com fer que l’electricitat arribés a tot el país, i que va tenir l’enginy per regular l’energia que generaven els rius, i es va planificar un pla de carreteres, principals i secundàries, per connectar la gent del territori. I no pensaven que fos perquè hi circulés la gent d’aquell moment, sinó que eren obres i infraestructures que ja preveien el creixement demogràfic del futur. ¿On són, avui, aquells polítics capaços d’avançar-se al seu temps i pensar en les necessitats, de tota mena, de la Catalunya del 2060? Aleshores, segurament, serem més de 10 milions.
