06/06/2017

Catalunya com a territori aliè

3 min

1 . DOS CAMINS. Alfredo Pérez Rubalcaba va dir dilluns a Madrid que “la independència és un gran projecte”, que “el dret a decidir és un eslògan magnífic”, que “no s’hi pot respondre només amb la llei i la Constitució” i que “l’Estat i tots els que l’hem representat hem abandonat les nostres responsabilitats, ens ha faltat un projecte per a Catalunya”. Un judici que arriba tard, quan Rubalcaba ja no té responsabilitats ni de govern ni de partit. Si ho va veure abans, per què es va alinear incondicionalment amb el PP des del primer moment?, i per què Pedro Sánchez, el seu successor, ha fet el mateix tot just retornar?

Malgrat que ara estiguin fent front comú contra l’independentisme, la relació de PP i PSOE amb Catalunya ha sigut històricament molt diferent. El PP sempre hi ha sigut marginal. La dreta franquista no va quallar políticament a Catalunya durant la Transició i una bona part va trobar aixopluc a Convergència. Quan Aznar va aconseguir la gran unificació de la dreta espanyola, a Catalunya ja tothom estava ubicat i el PP no va sortir mai del seu paper secundari. Tant és així que la resposta de Rajoy a l’independentisme va ser posar al davant del partit un representant genuí de l’extrema dreta com García Albiol. És a dir, una opció de resistència: assegurar-se la fidelitat del nucli dur.

El PSOE és una altra història. La fusió amb el PSC el va convertir el 77 en el primer partit de Catalunya: l’aliança entre una federació vinculada a la classe obrera de la perifèria barcelonina i un sector de la burgesia il·lustrada va funcionar. Després una maniobra ben organitzada des de Madrid -l’operació Tarradellas- i alguns errors de percepció estratègica van fer que Pujol, contra la majoria de pronòstics (malgrat que Felipe González ja ho tenia clar un parell de mesos abans), guanyés les eleccions autonòmiques. I els socialistes li van regalar ingènuament la bandera en negar-se a governar en coalició. Des de llavors, el bipartidisme no competitiu -cadascú tenia el seu espai propi- es va desenvolupar sota la dialèctica Pujol-Maragall (o Catalunya nació - Catalunya ciutat, si es vol dir així) fins que, en esgotar-se el règim pujolista, els dos blocs en van sortir tocats, sense ser-ne conscients. La irrupció de l’independentisme en la campanya del 2003 i l’avançament definitiu de les línies a partir del 2010 va deixar les dues formacions, CiU i PSC-PSOE, en clar fora de joc. Els socialistes es van quedar sense projecte a Catalunya, orfes del lideratge de Maragall, i van entrar en desbandada. El poder de les paraules és molt important en política i el PSC es va agafar a una figura desgastada: federalisme. Ara han de fer costat al PP. Catalunya se’ls ha fet un territori opac.

2 . UN DESTÍ. Opac per a uns, els socialistes, aliè per als altres, el PP. És probable que els surti tan de manera natural que des de Madrid no ho percebin, però el que sorprèn més de l’actitud de Rajoy davant el procés sobiranista és la desconnexió absoluta de Catalunya. En cap moment el PP ha fet la sensació de sentir-se implicat amb el que passa aquí. Rajoy parla de Catalunya com si fos un territori llunyà que per estranyes circumstàncies està sota la seva jurisdicció. Per això qualsevol aproximació es presenta com un esdeveniment excepcional, maniobres que ja porten el fracàs incorporat. Així, la tan mediatitzada operació diàleg de principis d’any va durar el temps d’enlairar el coet. I els empresaris remuguen quan el president que no ha fet res els demana que abandonin l’equidistància. La pregunta que es formula Rubalcaba té una resposta: per què no s’ha fet cap proposta alternativa al potent projecte independentista? Perquè ho veuen com un territori aliè i no saben com posar-s’hi. I davant d’això és més fàcil remetre’s a l’“imperio de la ley”. Si no ho senten com a propi, potser buscar la relació de tu a tu seria la millor solució (i hi ha vies inexplorades com l’estat lliure associat). Però això no ho poden acceptar: qüestió de principis, és a dir, de poder i possessió. I tampoc se senten segurs per fer el que va fer Cameron: anar a Escòcia a fer política. I guanyar.