El cel s'ha enfosquit molt

A principis de juliol de l’any passat vaig escriure en aquestes planes un article que vaig titular “Aprofitem els tres vents que bufen”. Em referia a la necessitat de fer servir de cara al futur les bones notícies que feia ja uns mesos estaven arribant de Brussel·les, de Madrid i també a casa nostra. En el primer cas, algunes decisions de la nova Comissió, com la mutualització del deute comunitari o els fons de solidaritat nord-sud, que a més dels efectes immediats podien ajudar a completar la unió monetària i fiscal i donar a la UE un caràcter supraestatal, cosa decisiva per al futur d’Europa i el seu nou paper al món. Al mateix temps, Madrid, per tal de tenir accés als fons, s’estava veient obligada a fer un seguit de reformes econòmiques i democràtiques que pensava que anaven en la bona direcció. I a Catalunya començava a ser majoritari el sentiment que s'havia d’evitar perdre el nostre històric lideratge dins de l’economia estatal. El meu escrit era optimista sobre el que podíem aconseguir, però expressava preocupació sobre si ho sabríem aprofitar.

Malauradament he de confessar que, un any després, veig les coses molt més tèrboles, i voldria comentar-ho, centrant-me sobretot en el vent europeu però sense oblidar els altres dos.

A la UE fa menys vent i als estats el cel s’enfosqueix. Les eleccions franceses de diumenge debilitaran molt el govern de Macron. La substitució de Merkel per Scholz, amb la disminució de lideratge que ha comportat per a Alemanya, i les creixents dificultats que té Mario Draghi en la seva gestió governamental a Itàlia, fan que es noti una manca de lideratges a tota la UE; manca agreujada per les inacceptables activitats de Boris Johnson, que no se sap si fa més mal a fora o a dintre. A tot això s'hi va afegir, també diumenge passat, la pèrdua de capacitat de l’actual govern de coalició espanyol, fruit del mal resultat a les eleccions andaluses. Sort que tenim la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, que pren moltes iniciatives, però el paper de la Comissió té els límits que té, a conseqüència de la seva dependència del Parlament Europeu i sobretot dels estats, amb el seu poder de posar entrebancs o de vetar.

És comprensible que, en aquestes circumstàncies, sigui molt més difícil gestionar els dos temes més urgents que tenim plantejats a escala global. D’una banda, l’enfrontament amb Putin, el futur de les relacions amb Rússia, els ajuts humanitaris i bèl·lics a Ucraïna, i les conseqüències de tipus econòmic, polític i de seguretat que ha portat la guerra, tant a cadascun dels països com en l'àmbit de la UE, quan encara no havíem tancat l’etapa que va marcar la crisi sanitària. D’altra banda, topem contínuament amb les contradiccions que suposa decidir entre el tipus de mesures que es necessiten urgentment per evitar l’escalfament global i el canvi climàtic, i les que demanaria un pla de recuperació de les economies, intentant evitar alhora els efectes inflacionaris. És clar que en tots dos casos s’estan fent evidents dos fenòmens que comento tot seguit.

En l'àmbit estatal, les debilitats o impotències, i a vegades la incompetència, de molts dels governs, que sovint posen les seves preocupacions polítiques o electorals per davant de la solució dels problemes que preocupen ara als ciutadans, i la inèrcia de no prendre mesures imprescindibles per a la sostenibilitat per por de no poder resistir les confrontacions amb grups que en surten perjudicats i que haurien de tenir dret a compensacions. Tant una cosa com l’altra posen en perill la sostenibilitat ecològica i la tranquil·litat social.

I en l'àmbit de la UE, s’estan fent evidents els inconvenients que comporta una construcció a mitges: unió comercial, unió monetària parcial, unió fiscal no acabada i unió política insuficient i molt inicial. Sembla mentida que no s’hagi entès que, davant del poder que exerceixen els grans estats mundials, la UE, que és el tercer espai econòmic del món, queda plenament marginada de molts dels processos de decisió globals, o ha d’actuar de forma subordinada a algun d’ells. La UE hauria de ser aviat un nou estat, evidentment plurinacional, pluricultural i federal, per tal que pugui actuar globalment tal com correspon al seu pes econòmic. Potser algun dels actuals membres no voldrà perdre la seva sobirania... S’equivocarà (com ho ha fet Boris Johnson), i quedarà marginat.

I a Catalunya el vent crema els boscos. I finalment, pensant en Catalunya, estic d’acord que hem de lluitar per millorar l’actual relació amb Espanya, però no estic gens segur que calgui inventar-nos un nou petit estat, a menys que estigui assegurat que aquest nou estat formarà part d’una nova UE.

Cal, doncs, mantenir l’atenció i la voluntat en aquest futur, però evitar que l’excés de prioritat que a vegades es dona a aquest tema posi en perill l’atenció als problemes dels ciutadans i faci que, voluntàriament o no, es perdin oportunitats de creixement, com ens està passant últimament.