20/01/2023

Cinismes criminals

4 min
Una protesta contra el règim iranià, a Istanbul, el 15 de gener.

Dona, vida, llibertat
Jin, Jiyan, Azadi
Zan, Zendegi, Azadi
[En català, kurd i persa]

La pujada costeruda de gener, curulla enguany d’inflació i de preus que s’anuncia que baixen però que no deixen de pujar, també cotitza a l’alça en la hipocresia geopolítica local i global. Ja disculparan el sàbat antropològicament pessimista, però ja veníem avisats precoçment, de fàbrica i des de les aules de la UAB. Devia ser 1993 –i els Balcans ja cremaven– i l’estimada catedràtica María Jesús Izquierdo, feminista anticipada, ens donava la benvinguda al món patriarcal-militar no televisat, amb el rerefons del bandejament de la causa democràtica del Sàhara Occidental. Ens detallava el cinisme criminal de la política internacional, amb allò tan recurrent i mercantil que diu que on primen els interessos, els principis sempre decauen com xavalla i no hi ha més cera que la que crema. Marges i tangents d’ahir mateix, mentre Macron mirava Picasso i París i Perpinyà paraven per vaga general, els informatius detallaven la rutinària i vergonyosa devolució en calent de migrants a la frontera de Portbou, cantonada Walter Benjamin. Un cotxe sense distintius de la gendarmeria francesa a la primera benzinera. Ningú a la terra del no-res.

Des d’aquesta perspectiva, veníem d’una reconsagrada hipocresia global davant el Mundial de Qatar. Mundial que va acabar cloent amb una operació policial belga i l’esclat del Qatargate enmig de la presumptament pulcra UE. Maletes de diners, xarxes corruptes, diplomàcies invertides i l’esport com a negoci global. I algunes poques imatges per recordar: una selecció anglesa amb el genoll a terra, ni un trist braçalet permès i la impotent selecció iraniana obligada a recitar l’himne nacional. Sobre tot plegat, cap figura hiperglobal de l’esport ha badat boca –la qual cosa requeriria revalorar mites, herois i preteses referencialitats–. Per si no en teníem prou, ahir mateix, a Brussel·les, el PSOE votava en contra –i el PP s’absentava de la votació– d’una resolució del Parlament Europeu que denunciava el règim marroquí i exigia que s’alliberessin els periodistes empresonats. Només es van comptar 32 vots contraris: 17 del PSOE i la resta de l’AN de Le Pen. Circulin, circulin.

Més sorprenent ha estat que rere la certa denúncia i volada internacional que va agafar el Mundial qatarià –6.500 obrers migrants morts i règim de semiesclavitud laboral– hagi plogut un espès i dens silenci respecte a l’Aràbia Saudita i la celebració simultània del Ral·li Dakar –tan colonial ell– i la Supercopa espanyola a Riad –amb Piqué com a comissionista, i no precisament dels drets humans–. No només perquè en la lliga de les teocràcies àrabs el règim dels Fahd és encara pitjor que el qatarià, sinó perquè Riad, bressol del wahhabisme més fonamentalista, lliura des de fa anys una silenciada guerra al Iemen amb desenes de milers de morts –370.000, segons els càlculs de l’ONU–. Guerra nodrida amb armes espanyoles exportades a la dictadura, tan amiga de Joan Carles I, el demèrit fugat a Abu Dhabi. Pedro Sánchez, dipositari del govern "més progressista", és el mateix que va justificar l’enviament d’armes sota el sòlid argument de "no som responsables del que facin tercers". I es va quedar tan tranquil, eh. Un diria, però, que qui li passa la pistola a l’assassí és, com a mínim, això. Qui li passa la pistola. I em modero. Afegeixin-hi que els pressupostos d’enguany són els més militaristes de la història: 27.617 milions d’euros. 3,15 milions a l’hora.

En aquesta estela de desdemocratització global i militarització desbocada que ens colen cada dia, la setmaneta que clou deixa altres detalls no menors que van fent grossa la bola que tot s’ho enduu. Ara ja sabem que les obres del nou estadi de futbol del Barça les farà una empresa turca propietat de Nihat Özdemir, un dels cinc oligarques que conformen el nucli econòmic de la Turquia d’Erdogan i l’AKP. Que és membre de ple dret de l’OTAN: cal recordar-ho als que se n’obliden i obliden també que bombardeja els kurds periòdicament i que són els serveis secrets turcs els que van assassinant militants kurds al cor de París. L’atlantisme militar, mut i a la gàbia, encobrint la tirania d’Erdogan. De la darrera estocada del 2016: 137.000 detencions, 127.359 funcionaris destituïts, 100.000 pàgines web clausurades i 200 mitjans de comunicació tancats. La llista del desori no s’acaba. Dimarts passat, a la plaça Sant Jaume, una concentració de solidaritat amb Palestina, universal carreró sense sortida i ferida oberta que no deixen ser ni cicatriu, reivindicava la suspensió de l’acord d’agermanament de Barcelona amb Tel-Aviv, signat en un altre context completament esmicolat: els Acords de Pau d’Oslo. Inèrcia del silenci, 2022 clou a la franja palestina amb 231 palestins assassinats –39 dels quals, infants–. Què ens agermana i a què exactament?

I finalment, on volia arribar avui esbufegant: a l’Iran. El còmput de desapareguts, empresonats i executats és inexacte encara: 500 morts, 20.000 detinguts i 100 persones al corredor de la mort arran de les protestes per l’assassinat policial de la jove kurda Mahsa Jina Amini al Kurdistan iranià. Amir Nasr-Azadani, futbolista detingut enmig del Mundial, ha estat condemnat a 26 anys. Ja hi ha hagut quatre execucions en plaça pública. I acabo amb l'Iran per poder tornar a començar. Demà estem convocats a les 12.00 –hauríem de ser prou gent, hauríem de ser-ne molts– a la plaça Catalunya de Barcelona en suport a la revolta iraniana protagonitzada per les dones amb el civilitzatori lema "Dona. Vida. Llibertat". Ho han treballat amb cura les dones de la comunitat iraniana catalana amb el suport de trenta entitats. Porten dies fent assemblees, reunions i trobades al Raval. Es troben, escriuen, enllesteixen, canten. Canten el Baraye, la cançó esdevinguda himne de la revolta i feta a base de les piulades que expressaven tots els motius per revoltar-se. Piulades anònimes que expliquen les quotidianitats perdudes que els fan omplir carrers per buidar presons, conscients que val la pena lluitar per allò sense el qual no paga la pena viure. "Per un ball al carrer". "Per un petó sense por". "Per les nostres germanes". "Per aquest paradís obligatori". "Per la nostra necessitat de calma". Barayes i perquès: "Per dona, vida i llibertat". Ens veiem demà, fred per fora i fred per dins. I encara l’escalf del carrer, com deia ahir la Natza Farré.

Mentrestant, el sistema-món anuncia: continuarà.

David Fernàndez és periodista i activista social
stats