Contra el fred, l'escalfor del carrer
Un matí de dijous gelat per a les nostres latituds mediterrànies, benvingut gener, ha reactivat la mobilització independentista a Barcelona. L’anomenada cimera hispano-francesa ha estat l’excusa, una bona excusa, per omplir Montjuïc de protesta i per recordar que la repressió és molt efectiva però no prou per anul·lar els anhels legítims d’un poble que, tocat, continua demostrant que no ha perdut l’alè per seguir reclamant la independència. El repte era agosarat. No era ni el millor dia, ni la millor hora, ni les circumstàncies més propícies, però moltíssima gent ha decidit tornar a sortir al carrer per recordar-li a qui calgui que “aquí no s’ha acabat res”. Encara que el titular més buscat hagi estat l’escridassada a Oriol Junqueras i que l’escridassada era previsible, i també legítima (sense comptar adjectius i desitjos que no venen a tomb), la realitat és que la societat civil organitzada és la que posa en solfa la política i reactiva l’independentisme en un moment clau. La derogació de la sedició ha portat nous fronts i el menyspreu sistemàtic per part de l’estat espanyol contra una reivindicació persistent no apaga un moviment per més disputes internes que hi hagi. Que hi són. Però també hi ha la possibilitat de posar-se d’acord, sobretot des del carrer. Jo vull ser optimista i consti que no és el meu tarannà. Però ho vull ser perquè, precisament, quan el fred ha desplegat, per fi, les seves ales d’hivern, ens hem pogut tornar a acompanyar. La manifestació era unitària i així ho ha estat. És impossible que tothom pensi el mateix però és possible que es faci un front comú contra una repressió comuna. Podem ser exigents sense equivocar-nos d’adversaris, i fins i tot ens podem equivocar d’adversaris, però sense deslegitimar la capacitat de mobilització de la gent. I quan es destaca que la majoria de la gent mobilitzada són persones grans (que hi eren, però darrere les bufandes també hi havia menys anys), no menystinguem tampoc el poder d’aquestes persones que han donat la cara en els moments més transcendentals. Tots ens hem fet i ens hem hagut de fer grans durant aquest temps. L’edatisme sí que no ens porta enlloc. Els carrers sempre seran per a totes les edats. I tant de bo arrenquem la frustració dels calendaris, siguin de l’any que siguin. Però sobretot que no faltin ni els recomptes de la Guàrdia Urbana ni les càrregues dels Mossos, que aquí no s’ha acabat res.
Molt lluny de Catalunya, d’Espanya i de França, a Nova Zelanda, la seva primera ministra, Jacinda Ardern, ha anunciat que plega dient que no té prou energia per continuar. La política, com tantes altres feines, demana molta intensitat. També demana, pel bé de tothom, saber renunciar quan t’adones que no pots aportar el que voldries o res de nou. Les dones renunciem més, en general, no només en política, i tenim més capacitat per expressar-ho públicament. Però l’energia la perd tothom. No és cap descrèdit. Al contrari. És ben lògic. “Soc humana”, ha dit Ardern. És humà i necessari saber dir prou quan aquest prou és una necessitat per poder continuar. Ardern ha tingut els seus encerts i errors, però ha estat un referent a l’hora d’expressar-se com a política. Molts n’haurien de prendre nota. I de la renúncia, també.
Per cert, el cap de setmana diuen que continuarà fent molt de fred però dissabte toca tornar a sortir al carrer a Barcelona per donar suport a la lluita de les dones iranianes. Així que abrigueu-vos i deixeu la boca ben descoberta perquè se senti fort el crit de DONA, VIDA, LLIBERTAT. I no patiu, que l’estiu acabarà arribant.
