Contenidor de rebuig
Quan continuem portant màniga curta i encara falten dies per a la castanyada, i fins i tot recordem algun dels moments de les vacances d’estiu, els carrers van a la seva i ja t’avisen que ve Nadal. Els llums s’han col·locat a lloc. Estan apagats, però plenament visibles durant el dia, i et desitgen Bones Festes com qui no vol la cosa. Et notifiquen, de manera poc subtil, que has de començar a comprar regals si no vols que et passi el que t’acostuma a passar cada any. Perquè comprar-ne, en compraràs. Amb totes les contradiccions. I això dels llums pot tenir una explicació pràctica, d’organització. Que la té, certament. Però també és cert que ja fa temps que ens hem passat de rosca i el consum s’ha convertit en una droga legal que ningú atura.
Les entitats socials que gestionen el que deixem als contenidors de roba usada alerten que estan col·lapsats. Per una banda, per la seva pròpia manca de recursos, però per l’altra, per l’excés de bosses que s’acumulen a dins i a fora dels contenidors. La moda de la roba de mala qualitat, aquesta moda ultraràpida que està pensada per a molt poc temps, genera un excés de producció, un excés de compra i una manca de possibilitat de ser reutilitzada i recomprada o regenerada. Reclamen compromisos urgents a la indústria, les administracions i els consumidors per revertir una situació que els està desbordant i que, com penjar els llums de Nadal a principis d’octubre, no té cap sentit. El consum per sobre de tot. La producció per sobre de tot. L’excés per sobre de tot. De pobresa, també.
No és només la roba. Als supermercats hi ha un excés de productes, i sobretot d’envasos, que s’acumulen a les bosses grogues de reciclatge. Uns altres contenidors que tampoc donen l’abast si tenim en compte les vegades que els trobem plens a vessar. S’ha aconseguit, això sí, que les persones portin cada vegada més les seves bosses per anar a comprar i que les de plàstic es vegin cada vegada menys. Però també s’han fet bosses de tela per sobre de les nostres possibilitats i ara és un altre producte que s’acumula a les cases, com les ampolles tèrmiques o cantimplores o altres tipus de recipients per no anar amb una ampolla de plàstic, de les quals tens una oferta de models absolutament ingent i innecessària. Hi ha botigues que ofereixen tants productes i tan barrejats, xampús al costat de llaminadures, cables per al mòbil al costat de confeti per fer festes, que quan surts sembla que t’hagis fotut una amfetamina o algun bolet al·lucinogen. No vull ni pensar com en deus sortir si t’ho has fotut abans d’entrar. Hi ha coses en què per més que vulguis evitar tot l’embalatge no pots. De la mateixa manera que quan vas a comprar a una botiga física per mantenir el teixit social del barri, t’acaben recomanant que ho busquis per internet.
Al carrer ja hi ha els llums de Nadal i, sota aquests llums, persones que hi dormen i hi viuen, perquè mentre els contenidors de roba estan desbordats per la tendència general d’un sol ús, moltes persones també han acabat sent no retornables i, un cop usades, ja es poden llençar. S’ha fet forta la creença de “qui vol, pot” i, per tant, qui no pot, és perquè no vol. I el que es vol, mentre es pugui, és consumir i mantenir un model econòmic saturat esperant que no peti aquest any, que aguanti una mica més, fins al que ve, ni que sigui, i, sobretot, fem la despesa que toca en armament perquè a veure si després de consumir tant ens deixem el més important: els míssils. Ah!, i el paper de vàter. Que ja em perdonareu, però és que n’hi ha per cagar-s’hi.
