Contenir les migracions a qualsevol preu
Els fets són prou coneguts. Prop de quaranta persones morien a finals de juny en topar amb les forces de seguretat marroquines quan intentaven accedir a la Unió Europea per la seva frontera sud. Segons l’ONG Caminando Fronteras i l’Associació Marroquina pels Drets Humans, els gendarmes haurien fet ús d’una violència excessiva i injustificada.
Aquest nou episodi de tensió fronterera i les reaccions que ha suscitat fan de nou palès que Europa invoca per davant de tot la seguretat enfront del repte de gestionar una immigració que previsiblement creixerà.
Darrere d’aquests moviments humans podem distingir dos tipus de factors que segurament cal abordar de manera diferenciada. D’una banda, els factors que empenyen a iniciar un trajecte migratori o bé la recerca d’asil i, d’una altra, la manera com es planteja la gestió d’aquests moviments humans.
Si ens centrem en els primers, cal tenir present els elements econòmics, polítics i socials que desestabilitzen els països d’origen, però cal no veure’ls com una foto fixa, i tenir present quina dinàmica poden prendre a mitjà i llarg termini. Són factors que generen immigrants econòmics o bé demandants d’asil. Aquestes persones deixen enrere economies ja precàries que, a més, ara estan tocades per la pandèmia i que segueixen estancades per l’impacte de la guerra a Ucraïna. O bé fugen de la inestabilitat política i la violència de l’àrea del Sahel o de la situació al Sudan. Entretant, el canvi climàtic ja té un impacte que fa inviable l’activitat agrària en algunes zones tot trastocant-ne l’estructura econòmica i social. I cal tenir present també que aquests factors, lluny d’estar en vies de resoldre’s, poden aguditzar-se i fer créixer encara més l’actual flux migratori.
Pel que fa a la gestió d’aquests fluxos, prioritzar el control de les fronteres ha deixat enrere altres estratègies que podrien haver obert la porta a una gestió ordenada de les migracions. Una gestió que casés les necessitats de mà d’obra a la UE amb les persones que estan disposades a emigrar dels seus països i que estaria en línia, per exemple, amb alguns aspectes de la reforma del reglament d’estrangeria recentment aprovada pel govern espanyol. No és fàcil, però si es comença ara potser d’aquí deu anys existirà un mecanisme consolidat de gestió migratòria. Però si, contràriament, es prioritza el control i la seguretat, el que trobarem d’aquí deu anys seran més mesures físiques de seguretat i vigilància.
Ara com ara sembla que anem per aquesta via. Així, els comunicats oficials dels governs i de la Comissió Europea en relació als fets de Melilla van ser sorprenents primer, previsibles després. Inicialment es va agrair l’actuació de la policia marroquina. Posteriorment, davant les imatges que van arribar, es matisava el missatge i es lamentava la pèrdua de vides humanes. Dies després els ministres d’Interior del Marroc i d’Espanya i la comissària d’Interior i Justícia de la UE es reunien per abordar com caldria contenir les “noves estratègies” utilitzades pels migrants per arribar a la frontera de Melilla.
No deixa de ser desolador veure com s’invoca la realpolitik i els equilibris geopolítics per legitimar en part aquests fets tan greus. Tots els arguments que es poden fer servir per justificar els difícils equilibris polítics i les relacions amb el Marroc sembla que no tinguin en compte que el que està passant avui s’hauria d’haver començat a gestionar ja fa anys. Si no pensem en la complexitat dels factors que hi ha darrere, ni en la necessitat d'actuar de manera preventiva i continuada en el temps, acabarem veient com es repeteixen de manera periòdica uns fets similars.
Si les condicions estructurals que porten a emigrar o a buscar refugi a la UE no canvien, o fins i tot empitjoren, ¿reforçar la seguretat serà l’única resposta? ¿Seguirem externalitzant la contenció dels fluxos sense controls democràtics? Quins seran els límits?
Malauradament, tot i el que ens hi juguem, sembla que a la banda nord de la Mediterrània aquest debat no interessa. En bona part perquè les percepcions i les actituds negatives davant les migracions i els immigrants predominen i tant els mitjans de comunicació com els partits polítics en són responsables en bona mesura. També governs que simplifiquen fets com els de Melilla reduint-los únicament a l’acció de les màfies.
No es pot pretendre construir un horitzó que permeti plantejar-se una gestió eficient i respectuosa amb drets bàsics de les persones migrants si obviem la complexitat de les situacions d’origen, si oblidem les múltiples causes que actuen de manera simultània en molts dels seus països, si pretenem que nosaltres no hi tenim res a veure i apliquem només la contenció a qualsevol preu.
