El cop d’estat de Primo de Rivera en clau d’humor (1923)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSText satíric anònim i sense títol a la secció “Poti-poti” i acudit gràfic de Gaietà Cornet (Barcelona, 1878-1945) a L’Esquella de la Torratxa (21-IX-1923), setmanari sotmès feia dies a la censura militar. Avui és el centenari del cop d’estat de Miguel Primo de Rivera (Jerez, 1870-París, 1930) llavors capità general de Catalunya. El rei Alfons XIII el va nomenar cap de govern. El manifest insurreccional d’aquell sediciós comptava amb el suport de part de l’exèrcit i la simpatia de sectors conservadors de les classes alta i mitjana. Uns primers propòsits del dictador: militaritzar el Sometent, “estalviar milions” cessant funcionaris, erradicar la prostitució, els espectacles “immorals” i la corrupció... “Pel burgès mai passa res” deia el títol de l’acudit de Cornet que posava en boca d’un comensal aquesta frase cínica: “Diuen que ara lligaran els gossos amb llonganisses... Nosaltres sí que, sempre els hi hem lligat!”
El cop d'estat, que és, naturalment, una cosa seriosa, ha tingut, no obstant, conseqüències deliciosament còmiques en moltes coses. En la del bon senyor Esteve, per exemple: aquell que si hi hagués concurs de senyors Esteves guanyaria el premi. El bon senyor Esteve és, com tot bon senyor Esteve que s'estimi, del Sometent. Nosaltres, com és de suposar, no hi tenim res que dir perquè, fins ara, contra gustos no hi ha res escrit. El bon senyor Esteve té una escopeta, una pistola, qui sap si alguna altra arma de perjudicar. Però el bon senyor Esteve no és cap Gonzalo de Córdoba. És pacífic, egoista, ruc i tranquil. Amb totes aquestes característiques no s'improvisa un militar. Un militar, segons el concepte general, és un home arrogant que va vestit de colors bonics, dalt d'un cavall blanc, i crida, i maneja una espasa. El bon senyor Esteve és poruc, poruc com un conill que es dediqués al comerç. Però el cop d'estat li ha pujat al cap com un vi fort i perfumat de la terra. S'ha vist ja, de cop i volta, convertit en un home important, en un heroi, en un salvador de la Pàtria, que en el fons és una cosa que no l'interessa. Aquella nit, la del cop d'estat, arriba a casa amb mala cara, amb prou feines saluda, diu dues o tres paraules gruixudes, dona un cop de puny a la taula. "Què tens? —li pregunta la dona, estranyada—. Que et fa mal el ventre? Que t'han trepitjat l'ull de poll?" No, no li han trepitjat l'ull de poll, no li fa mal el ventre. Però creu que un home guerrer ha de fer mala cara, no ha de saludar, ha de dir paraules gruixudes, ha de donar cops de puny a la taula. Pobre home!
