21/09/2022

Cor tan blanc (i blau)

2 min
L'escriptor i periodista Javier Marias en una imatge d'arxiu8

Javier Marías era, a més a més d’un dels grans noms de la literatura universal contemporània, el meu escriptor. El que més i més intensament m’ha acompanyat al llarg de gairebé quaranta anys. De les seves novel·les m’agradava tot i molt: les digressions, les trames, les reflexions, els homenatges en forma de cites. Molt sovint de Shakespeare, com la que dona títol a una de les seves novel·les més conegudes (Corazón tan blanco), que, arran de la seva mort, he rellegit aquests dies tot revivint la profunda impressió i plaer que em va provocar la ja llunyana primera lectura.

Però Marías, al marge de Shakespeare, tenia el cor blanc, molt blanc. És normal, havia escrit: de quin altre equip podia ser, havent nascut a Chamberí? En el seu recull de lletres sobre futbol (Salvajes y sentimentales, títol que defineix de manera sintètica i exacta els aficionats a aquest esport) explica els mesos que –arran del fitxatge de Di Stéfano per l’Espanyol– va ser perico. Tot va acabar, no podia ser d’una altra manera, el primer dia que els dos equips es van enfrontar. L’amor al club sempre està per sobre de l’amor per un jugador. 

El futbol, escriu Marías, és la recuperació setmanal de la infància. És, tradueixo, “de les poques coses que em fan reaccionar avui dia de la mateixa manera –exacta– amb què reaccionava quan tenia deu anys”. Aleshores, quan jo tenia deu anys i vivia el futbol més com un salvatge que com un sentimental, el meu escenari era Sarrià. I ho va ser durant molts anys. Aquesta setmana n’ha fet vint-i-cinc que es va enderrocar. I mai, ni amb les dues Copes ni amb la bellesa del camp de Cornellà-El Prat, he estat tan feliç com a Sarrià.

Enyoro els abrics de llana que recordo a través del meu amic Ignasi, l’olor de puro, el marcador simultani, l’Evaristo recollint-me cada diumenge per portar-me al camp, el Morgan (i també el Flanagan) del Gol Sud, la Penya Manigua, el gol d’Orlando Giménez a l’últim minut d’un derbi, la UEFA de Clemente amb el gol de Pichi Alonso, les guerres d’ous quan encara els feixistes d’una banda i l’altra no havien monopolitzat amb violència la rivalitat, gaudir del millor porter del món, els derbis que acabaven amb golejada (favorable), veure els jugadors sortint del camp caminant i poder parlar amb ells, la numeració de l’1 a l’11 on cada jugador ocupava el lloc que deia el seu número, les celebracions sense coreografia. Enyoro la sensació de veure els jugadors com uns herois madurs i no com uns jovenets capriciosos. Enyoro, de fet, la meva infància. Perquè he deixat de viure el futbol com un salvatge i ja només em queda viure’l com un sentimental.