Corre, corre!

Per raons familiars he passat hores i algunes nits en un gran hospital públic amb el permís corresponent. No és un hospital bonic, més aviat és atomitzat, malgirbat, però compta amb alguns dels millors especialistes de la nostra sanitat. De vegades sembla una fàbrica especialitzadíssima, fins que entra en escena una infermera o un infermer capaç de travessar amb la humanitat d’un gest o d’una abraçada la mort que ens ronda.

Les hores es fan llargues vigilant la respiració d’algú a qui estimes, i si el cansament et venç, quan algú entra a l’habitació, cada cop que un aparell xiula, cada cop que el malalt es belluga o algú aixeca la veu al passadís, et sobresaltes.

El meu algú tenia una malaltia molt poc coneguda. Quan hi van posar nom, ja fa molts anys, vam haver d’aprendre als llibres què ens esperava. Primer, ella es despistava i es repetia. Després es desorientava i no reconeixia espais. Més tard confonia els cicles d’un dia i veia a la paret lletres que només existien al seu cervell, on s’hi produïen dipòsits anormals d’una proteïna anomenada alfa-sinucleïna.

Va costar molt diagnosticar i encara més ajustar la medicació d’una demència amb cossos de Lewy. Una malaltia cosina germana de l’Alzheimer i el Parkinson que només es pot confirmar amb l’autòpsia. La mateixa malaltia molt estesa i alhora desconeguda que els seus metges van fracassar a diagnosticar a l’actor Robin Williams, que es va suïcidar als 63 anys sense entendre què li passava al cervell.

Les malalties neurodegeneratives graven en majúscules algunes paraules com dignitat i amor. Els malalts perden la memòria però els familiars la conserven. El contacte físic, les fotografies i la música són les dreceres que s’esborren més lentament i permeten activar més temps les connexions amb el món que els envolta abans de quedar tancats del tot en una bombolla silenciosa.

En deute

Durant la pandèmia de covid hem assistit a la mort de milers de vells sols. També a la frustració i pena profunda dels familiars que durant anys es retrauran haver-los hagut de deixar sols per raons pandèmiques. Amb les visites de familiars prohibides a les residències i als hospitals, ¿quantes persones han mort soles o donant la mà a les infermeres i auxiliars que avui estan mentalment foses per haver-los vist morir asfixiats?

Encara avui hi ha molt de dolor psicològic en la nostra societat i sobretot entre els que ens han cuidat. ¿Quants treballadors de les funeràries callen la quantitat de cadàvers sense ni tan sols DNI que portaven a dipòsits saturats? Se silencia com es van entrar camions frigorífics de matinada a Igualada o es van habilitar pàrquings refrigerats per guardar els cossos.

Han mort massivament els nostres vells. Els que ens han pagat els estudis, han asfaltat els carrers, els que van sobreviure a la indignitat d’una guerra civil. Els que van ser expulsats de la seva terra pel franquisme o per la gana, els mateixos que van construir noves vides i barris i van mantenir viva la cultura o els que van aprendre la llengua que van llegar als seus fills. Els que han construït el que tenim.

En una d’aquestes visites, permeses com a familiar d’una malalta amb demència, una frase va tronar de nit des d’una habitació veïna. En el silenci del passadís un home cridava en somnis : “Corre, corre, que venen els avions!” Aquests són els nostres vells, els que al final de la seva vida recorden les carreres als refugis antiaeris quan eren nens.

Els crits dels homes que van ser nens durant la guerra, els de les dones de postguerra que no van estudiar per treballar cuidant pares i fills i ens han tret de la cuina a nosaltres perquè estudiéssim. Són les mares i les àvies que no van tenir passaport, ni compte corrent fins molt tard, les que no van anar mai en moto perquè divertir-se no feia per a una senyoreta decent, però ens la van comprar a nosaltres.

Vacunats i amb les dades de covid en retrocés, podem tenir la temptació col·lectiva d’oblidar el que hem viscut el darrer any i mig i no aprendre’n la lliçó per ajudar a morir amb serenitat. No només seria un error, sinó que seria una indignitat per part nostra. Des de l’inici de la pandèmia han mort 9.224 persones en residències del total de 23.906 víctimes de covid a Catalunya. La gran majoria ha mort en residències geriàtriques, segons les dades covid publicades per la Generalitat.

Ara que a les residències tornen les abraçades amb els vells, és el moment de recordar una de les lliçons més dures: la de tots aquells que van morir sols i sense el confort humà imprescindible. Una societat que no dona dignitat al moment de la mort està perduda i desorientada. Persegueix ombres.

Amb el covid en retrocés, és el moment de fer balanç i fer les coses de manera diferent. Cal medicalitzar les residències, garantir-ne la qualitat i sostenir el sistema del benestar universalitzat amb els nostres impostos. Seria imperdonable oblidar els que han mort massivament en aquest pandèmia i els que ho han fet sols. Ells són la nostra consciència. I també és el moment de donar altre cop les gràcies als que ens han ajudat a tenir-ne cura quan estaven vius.

Esther Vera és la directora de l'ARA.