1. Avui, a Corrupland, el paradís ibèric de l’enriquiment il·lícit a costa de la cosa pública, el cas Koldo és el tema estrella. I no m’estranya, perquè si fer trampes a la llei és molt lleig, aprofitar-se de la pitjor crisi humanitària, com va ser l’adveniment del coronavirus, per assegurar-se unes comissions indecents i improcedents és per fer caure el ministre responsable, i qui sap si un govern irresponsable. La compra de mascaretes ha acabat, ves per on, desemmascarant una trama de comissions il·legals que encara obrirà molts telenotícies. El juliol del 2021, quan Pedro Sánchez va cessar un home seu com José Luis Ábalos, ja vam intuir que se l’apartava per algun fet que no feia bona olor. El polític valencià es va llevar un dia com a ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, i com a secretari d’organització del PSOE, i se’n va anar a dormir sense cap dels càrrecs. Ara, tot i que Ábalos defensa la seva dignitat insistint que ell no està ni investigat ni processat per cap causa, hem entès per què, aleshores, Pedro Sánchez va tenir tanta pressa per desempallegar-se d’un passat incòmode. El Partit Popular, disposat a fer el que calgui per tornar a la Moncloa, suca pa en el cas i anirà a totes per laminar el govern del PSOE. En la seva dèria, però, oblida que en podrimeners, en corrupció i qui sap si també en el negoci brut de les mascaretes ells tenen un autèntic màster.
2. Aquests dies, en una plataforma de pagament, es pot veure una sèrie documental de tres capítols sobre Francisco Nicolás Gómez Iglesias, el Petit Nicolás, que és el paradigma de la corrupció a Espanya, disfressada de picaresca antropològica. Em guardaré prou de fer la crítica televisiva, que això a l’ARA ho fem com enlloc, però admeto que vaig passar tres hores enganxadíssim a la pantalla. Veure fins a quin punt un penques de catorze anys va passar, en un tres i no res, de relacions públiques de discoteca a ser tingut en compte a la seu central del PP i, fins i tot, a ser un escarràs de la casa reial, et deixa esparverat. Hi ha dos moments altament reveladors de la marca Espanya. A l’hora de triar un lloc per fer el batxillerat, el Francisco Nicolás aconsegueix que el matriculin al Centre d’Alt Rendiment Esportiu de Madrid. Com diu ell, quin esport practicava? Cap ni un. “El sillonball”. Textual. Com ho va aconseguir? “Hubo unas llamadas”. Així de fàcil i cap dins, prenent la plaça a algun estudiant que volia esdevenir esportista d’elit. Quan va arribar el moment de la selectivitat, sabent que no l’aprovaria, va aconseguir que el CNI li fabriqués un DNI fals, amb la cara de l’amic que es va presentar per ell a fer l’examen. Deu anys després, el Tribunal Suprem va condemnar-lo a un any i 9 mesos de presó per suplantar la personalitat a la selectivitat. A l’agent que li va fabricar el DNI, en canvi, el van absoldre. “Todo por la patria”.
3. Feta la llei, feta la trampa. El refranyer, com la justícia, sempre va per darrere dels esdeveniments. La saviesa popular, tanmateix, acaba sintetitzant la realitat amb una sentència –curta, precisa, basada en la constància d’uns fets que es repeteixen en el temps– que és un retrat fidedigne de la manera d’actuar de les persones. D’algunes persones. Les trampes no són un invent nou, la corrupció tampoc. I no consola saber que és un fenomen global i transversal, castigat de diferent manera segons a quin punt del món t’hagi tocat néixer. A Espanya, en gairebé cinquanta anys de democràcia, es podria escriure una enciclopèdia de la corrupció. Corrupland. Del que passava abans, en l’opacitat de la dictadura, se’n podrien dir moltes menys coses perquè la manera de tapar-ho tot era descarada, absoluta, i formava part d’un tarannà que impregnava el mateix sistema.
