28/05/2022

Costa amunt

3 min
Costa amunt

En les últimes setmanes, el camí se li està fent estret i de pujada a Pedro Sánchez. El manual de supervivència li ha permès salvar uns quants ports de muntanya en la seva carrera, però en política sempre hi ha un dia que els plats de la balança comencen a moure’s. És el moment que l’opinió pública comença a imaginar la possibilitat del relleu i aquest moment pot estar acostant-se en la política espanyola.

Ja fa setmanes que parlàvem de com s’anava cuinant un canvi de socis en el dia a dia parlamentari a Madrid. Aquesta setmana, novament, el PSOE ha deixat de recolzar-se en la majoria de la investidura del govern de coalició amb Unides Podem que va conformar amb el vot a favor del PNB, Compromís, Nova Canàries, BNG i Terol Existeix i amb l’abstenció d’ERC i EH-Bildu.

Al president del govern espanyol se li ha enfosquit el panorama amb la guerra a Ucraïna, la inflació, l’empitjorament de les perspectives econòmiques, l’elecció de Feijóo al PP, la crisi de Pegasus i les derives sobre el CNI. El resultat d’aquest cúmul de complicacions és un cert nerviosisme al PSOE agreujat per la proximitat de les autonòmiques andaluses i l’exploració permanent d’acords per evitar perdre votacions. Sánchez explora majories alternatives aproximant-se al PP amb la incomoditat creixent dels independentistes catalans i bascos i també dels seus socis de coalició.

Si la primera frase del discurs d’investidura de Sánchez va ser un obvi “Señorías, no se va a romper España ”, avui el president del govern refreda encara més les relacions amb ERC, la taula de negociació està congelada i el fet és que han emergit noves majories en els temes que salven l’estabilitat de l’Estat, en qüestions que afecten la línia de flotació institucional. Ja siguin la monarquia, amb la petita reforma en què ha quedat el que havia de ser una llei de la Corona que regulés la inviolabilitat del rei, o la preservació dels interessos dels mitjans de comunicació sistèmics, com els dos grans grups mediàtics Mediaset i Atresmedia. L’aprovació de la llei de l’audiovisual afavoreix les grans cadenes de televisió i les productores vinculades als grans grups de comunicació de Madrid en detriment de les productores independents i l’ús de les llengües cooficials.

Les pròximes setmanes veurem les majories mutants en la llei de l’habitatge, la llei mordassa, la llei de memòria democràtica i la dels fons de pensions. Però la prova de foc seran els pressupostos generals de l’Estat que la ministra María Jesús Montero ja prepara i que es poden intentar salvar o acabar prorrogant-se.

La perspectiva d’un panorama polític i econòmic enfosquit i de la celebració d’eleccions autonòmiques a Andalusia el 19 de juny està generant inquietud a la Moncloa i al PSOE. Algunes veus internes o properes al socialisme comencen a rumiar la idea que, si les andaluses signifiquen un canvi de cicle electoral, s’hi hauria de respondre amb una crisi de govern que canviés fusibles en alguns ministeris per reforçar l’executiu o bé convocant un vot de confiança a Pedro Sánchez.

La perspectiva electoral a Andalusia és mantenir o empitjorar els últims resultats i un revés tindria repercussió en les expectatives de cara a les municipals i autonòmiques del 2023, i a les generals. Andalusia no només té 61 dels 350 escons del Congrés sinó que un fracàs representaria també un cop moral en un feu socialista durant més de trenta anys i on no s’aconsegueix tornar a aixecar el cap.

Majories a Catalunya

El distanciament del PSOE respecte a ERC ha anat acompanyat d’una aproximació al Parlament de Catalunya amb el PSC pel que fa a la llei del català, que s’ha acordat preservant la majoria del catalanisme històric. La llei, propiciada perquè el pacte de la llei Celaá no blindava el català -com va advertir aleshores Irene Rigau-, intenta sobrevolar l’obligatorietat del 25% de castellà a les aules. Una sentència que neix de l’origen de tants mals, la decisió del Tribunal Constitucional d’il·legalitzar l’Estatut pactat entre les principals forces catalanes i referendat a les urnes.

L’acord s’ha aconseguit per la suma de gairebé el 80% dels escons del Parlament. Veurem, un cop més, si la justícia decideix fer política o bé accepta les decisions de la majoria dels representants dels ciutadans. Finalment, aquesta serà novament la clau de les darreres dècades, en què el sistema judicial s’ha convertit, malauradament, en un agent polític de primer ordre.