Com pot sortir un home dret i fet com Donald Trump i assegurar que hi ha immigrants que es mengen els animals domèstics de la gent? O que ell no té res a veure amb l’assalt al Capitoli del 6 de gener? O que la seva contrincant està a favor de l’execució de nadons? A Harris se li escapava el riure per sota el nas, i Stephen Colbert es cargolava de riure amb el tall en què la moderadora, Linsey Davis, precisava tota seriosa: “No hi ha cap estat en aquest país on sigui legal matar una criatura després del naixement. Pregunta següent”. Però que dur tot plegat, oi?
A hores d'ara prou que sabem que la mentida dona vots, i que polítics com Trump han creat un narcòtic eficaç per als escrúpols de votants que en consciència no poden acceptar mentides: els fets alternatius, perquè en la seva visió de les relacions humanes no hi ha cap veritat objectiva i cadascú té la seva pròpia veritat.
I, tot i això, la pregunta roman: per què té tanta força la mentida? El debat Trump-Harris m’ha enganxat començant a llegir Nexus (Edicions 62), de Yuval Noah Harari, que semblava escrit després de sentir les bestieses de Trump: “La informació de vegades representa la realitat i de vegades no, però sempre connecta [...]. El secret de l’Homo sapiens és que tenim talent per utilitzar la informació per connectar moltes persones. Malauradament, aquesta habilitat sovint fa que creguem en mentides, errors i fantasies”.
Des que va guanyar les eleccions del 2016, Trump ha connectat amb la meitat dels votants americans ben bé, i a jutjar per les enquestes, continua connectant-hi, encara que ho faci a còpia de desinformar. El que ahir va fer Kamala Harris posant Trump a la defensiva va tenir mèrit, i serveix per estar segurs que el 5 de novembre hi haurà partit. Però el terreny de joc polític cada cop és més un fangar.