23/07/2021

La crisi dels quaranta en versió musical

2 min

Schmigadoon! és la nova sèrie d’AppleTV+. Una comèdia musical que beu de la tradició més clàssica dels musicals de Hollywood dels anys cinquanta. Si com el protagonista de la sèrie, sou dels que no suporteu que els personatges aturin l’evolució de l’argument i es posin a cantar, no cal ni que ho proveu. Us passareu la sèrie prement el botó del fast forward del comandament per fer avançar les interpretacions del cor de cantants i ballarins i no gaudireu de la sèrie. En canvi, els enamorats dels musicals nord-americans més famosos xalareu i riureu, trobareu referències i reconeixereu melodies versionades dels grans èxits de l’època. De fet, Schmigadoon! estableix paral·lelismes amb Brigadoon, la pel·lícula musical amb Gene Kelly i Cyd Charisse del 1954. Però a la sèrie televisiva Schmigadoon! la trama es readapta. La Melissa (Cecily Strong) i el Josh (Keegan-Michael Key) són una parella de metges que per fer front a un cert ensopiment de la seva relació fan una excursió terapèutica que promet reactivar la flama de l’amor. La tempesta els desvia del camí, travessen un pont misteriós i arriben a l’estranya localitat de Schmigadoon. És un poble tan artificial com carrincló on es viu segons les convencions estètiques, argumentals i morals dels musicals més tradicionals. La parella protagonista, per tant, es converteix en presonera de la tirania existencial que estableix el mateix gènere cinematogràfic, un eufemisme sobre l’amor en la crisi dels quaranta. Només en podran sortir quan experimentin l’amor autèntic. Els obstacles per adaptar-se a aquesta nova situació esperpèntica complicaran encara més la relació, i això encara els dificultarà més la fugida de Schmigadoon per tornar a la seva realitat. 

La gran virtut de la sèrie és la seva capacitat per desconstruir els codis del gènere musical. Quan els habitants estereotipats d’aquesta localitat arrenquen a cantar, són posseïts per la tradicional ballaruga energètica i l’eufòria interpretativa, que els converteix en personatges impenetrables. Les convencions fílmiques són indestructibles i la Melissa i en Josh ho intenten combatre establint una trama que desemboca en el metamusical: sobreviure en un musical sense voler formar-ne part. L’habilitat dels guionistes per pervertir aquest llenguatge cinematogràfic clàssic és el que garanteix l’humor: que la pronunciació d’una paraula estimuli una cançó molt llarga, que els protagonistes no puguin aturar una coreografia o que la música sigui diegètica per uns i extradiegètica per a uns altres està ben plantejat. La resta és força insubstancial. El contrast entre els valors del musical clàssic i la sèrie romàntica televisiva actual permet abordar amb superficialitat qüestions de sexisme, racisme, moral i religió amb sentit de l’humor i exposant una dualitat que va més enllà de passat i present: és també la dualitat conservadorisme/progressisme. Per tot això, Schmigadoon! pot ser una sèrie adorable per a uns i insuportable per a uns altres i, precisament, aquesta disparitat de criteris en la percepció del musical es basa el conflicte de parella que desencadena la trama.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
stats