Esclata la calor i, amb ella, un dels fenòmens més patètics de l'estiu contemporani: criticar els que critiquen el turisme durant l'any quan els arriben les vacances i, efectivament, fan turisme. És un espectacle tan tronat que costa mirar-lo sense enrojolar-se, perfils difonent per les xarxes fotos d'altres individus descansant tranquil·lament a la platja, gent suposadament adulta convertits en espietes. Naturalment, aquest xou només delata la preocupació de certes forces sistèmiques davant de la possibilitat que s'estigui produint una presa de consciència genuïna. Després de dècades gaudint d'un prestigi cultural inqüestionat, s'ha començat a difondre una anàlisi correcta dels estralls que un model turístic basat en la importació de mà d'obra barata ha portat a les nostres vides, des de la baixa productivitat que es converteix en una subvenció encoberta per a empresaris fins a l'espoli de recursos col·lectius com ara el clima i el paisatge, passant per la capacitat del turisme per curtcircuitar el potencial polític de la ciutat trencant llaços entre veïns. La crítica al turisme és tan justa i precisa que s'està estenent com una taca d'oli.
Dit això, hi ha alguna cosa que s'activa en nosaltres contra certa forma de criticar el turisme que té la font en instints correctes. En primer lloc, el fracàs estrepitós de l'esquerra en la darrera dècada i mitja fa que els seus representants institucionals malmetin cada causa justa que toquen amb la seva falta de credibilitat. En els anys que han seguit a la crisi del 2008, hem vist l'auge i caiguda d'una esquerra de l'esquerra que ha tingut l'oportunitat d'ocupar el poder per transformar el sistema i ha acabat contribuint a la seva degradació. La solució és evitar falses dicotomies: quan un líder o espai polític sense credibilitat denuncia una injustícia real, no hem de triar entre callar o fer-los costat, sinó que hem de denunciar el problema i alhora criticar l'actor i la seva responsabilitat.
Ara bé, el turisme està tan lligat amb les contradiccions de la condició moderna que se li fan crítiques equivocades més enllà de la circumstància. Jo sempre penso en aquella frase de "no odies els dilluns, odies el capitalisme", canviant "dilluns" per "guiris". Moltes vegades l'esquerra cau en una trampa retòrica que aplica al turista brètol, massa semblant a la que la dreta fa servir amb l'immigrant conflictiu: buscar una explicació cultural per substituir-ne una d'econòmica. Perquè, en realitat, el problema no el tenim amb els turistes pel fet de ser-ho, sinó amb un sistema que afavoreix un turisme massificat i ens fa fora dels barris, o amb un incivisme que s'explica millor per l'origen socioeconòmic dels guiris i els missatges que troben quan arriben. No cal dir que la responsabilitat existeix, que no hem d'acabar a l'altre extrem dient "pobres hooligans borratxos", i que els autòctons que increpen turistes són una expressió legítima de la desesperació per un sistema que privatitza els guanys i socialitza els costos. Però cal vigilar amb la sinècdoque del guiri, apuntar als responsables sistèmics i ser capaços d'experimentar la ira antiturística amb legitimitat i amb distància. La solució no són barris on només puguin viatjar els rics, sinó un turisme amb una escala i regulacions més democràtiques que el liberalisme salvatge que hem normalitzat.
Finalment, hi ha una denúncia moral que és la continuació per altres mitjans de la vella crítica al consumisme. La idea és que el turisme és intrínsecament alienador i afavoreix el desig d'acumulació capitalista, i, per tant, cal desconstruir-nos el desig turístic, deixar de viatjar, i conformar-nos amb no anar gaire lluny. Ben feta, la crítica diu dues veritats: d'una banda, el turisme hipermercantilitzat redueix les persones i els llocs que visita a un objecte de consum banal; de l'altra, el turisme hiperromantitzat redueix les persones i els llocs que visita a portadors exòtics de l'autenticitat que li falta, i no té cap altre valor que l'acumulació d'epifanies pseudotransformadores. Però el desig de conèixer el món no és intrínsecament dolent, només ho són aquests discursos absurds amb què s'identifica. Contra aquestes formes de reducció, cal mantenir allò que hi ha de revolucionari en l'anhel de sortir d'un mateix i dels llocs segurs de la tradició per anar trobant respostes a fora, la saviesa moderna que sap que tota forma de llibertat necessita un cert grau de topada i coneixement del món i de l'altre.
Cal resistir els cinismes paral·lels de la defensa d'un model fraudulent amb la retòrica del "no hi ha alternativa" i el de l'esmena a la totalitat. Però, quan et fixes en els que estan sent l'objectiu de les denúncies per una suposada hipocresia que hem vist aquests dies, com ara la gent de la CUP de comarques gironines, trobes uns vídeos criticant el turisme tan excel·lents que t'adones que la crítica que fa més por al sistema és justament aquesta que no demana ni més ni menys que deixar de promoure el turisme sense aturador i començar a governar-lo com un bé social.
