11/12/2020

Badalona: crònica d'una tragèdia anunciada

3 min

Actualment ens trobem davant una veritable tragèdia, una història que té punt de partida, nus i desenllaç. Només hem d’obrir una mica els ulls per adonar-nos que aquesta tragèdia és molt més feréstega que cap altra que mai s’hagi explicat.

El punt de partida me l'insinuava un amic meu senegalès de l'Hospital de Campanya de Santa Anna quan, el matí de l'incendi a Badalona, em comentava: "Amb el que ens va costar arribar a allò que pensàvem que era el paradís..." Sí, és aquest el punt de partida: mesos i fins i tot anys per travessar l'Àfrica, perills de tota mena per arribar a aquell terrible moment en què el mar amenaça amb engolir les pasteres insegures que tants diners han costat.

És el punt de partida o, dit d'una altra manera, la presentació del drama que esdevindrà tragèdia. Començant perquè, si s'arriba a terra ferma, una llei d'estrangeria obliga a passar-se tres anys sense permís de treball, amb greus dificultats per poder-se empadronar i, per tant, sense oportunitat d'aconseguir mitjans que permetin una vida digna.

Tot i així, quan veiem persones africanes carregant andròmines en carros de supermercat pels carrers de Barcelona, ho considerem com un element més de la vida urbana i sovint ignorem què hi ha darrere aquesta economia submergida dels últims dels últims. Aquestes persones, però, tenen els mateixos drets fonamentals que tenim nosaltres –dret a la vida, al treball, a la lliure circulació, a l'habitatge–, precisament els que, recordem-ho, reivindicàvem ahir mateix amb motiu del Dia dels Drets Humans.

És aquí on resideix el nus de la tragèdia anunciada. Sense feina, sense empadronaments segurs i sense mitjans de subsistència justos, cal buscar-se la vida i trobar un sostre sota el qual aixoplugar-se. Curiosament, les fàbriques de l'antiga riquesa industrial –ara ja perduda– fan aquí el seu paper.

La nau que es va cremar la nit del 9 de desembre a Badalona era el desenllaç d'aquestes vides que passen desapercebudes per a la major part de la població i que l'administració i les lleis actuals permeten o fins i tot propicien. ¿Com poden sobreviure durant anys, i en aquestes lamentables condicions, centenars de migrants que han pogut entrar a casa nostra però no tenen dret a treballar-hi per viure dignament? Una vegada més ens trobem amb la incongruència que fa temps que denuncio: és com el qui et convida a casa seva però et deixa al rebedor sense poder entrar a la resta d'habitacions.

Ara tothom lamenta la tragèdia de Badalona: els morts, els ferits, els que han perdut el poc que tenien i el seu sostre. Però ¿sempre haurem d'esperar una desgràcia per posar remei a les seves causes? O, cosa que es pitjor, ¿tornarem a oblidar, d'aquí uns pocs dies, que a casa nostra seguim tenint persones en situació contínua de risc i condicions infrahumanes?

stats