19/06/2021

La cultura del rescat

3 min

Espanya està obsessionada amb la justícia, perquè és un país poc productiu i revengista. Ho veiem amb els comentaris sobre els indults, que a mi em desassosseguen. A les ràdios i als diaris hi sento tot el dia arguments sobre càlculs electorals dels partits, sobre l’hipotètic cost que Pedro Sánchez assumeix si indulta els presos polítics catalans, i esperem, algun dia, també la resta de represaliats. Però Sánchez s’hi juga un càrrec; els presos, la seva vida. Ho veiem, també, amb la persecució a servidors públics amb criteri independent contrastat com Andreu Mas-Colell, a qui el Tribunal de Comptes pretén embargar per penalitzar la seva llibertat de pensament i compromís amb la funció pública.

Vaig veure fa uns dies Balandrau, infern gelat, perquè tothom en parla, i perquè el meu xat familiar bullia. El meu oncle Pere va ser un dels bombers que van contribuir a les tasques de rescat aquells dies fatídics, i hi apareix fumant, entre companys, en alguns del descansos del dispositiu. Hi ha molta gent que fa muntanya, i és molt saludable per al cos, però també per a la ment, perquè com diu algun dels protagonistes, la muntanya empetiteix. Enfilar-se a qualsevol cim un diumenge vacuna contra l’apatia i l’avorriment, perquè fer muntanya és arriscat. El que els va passar als excursionistes del Balandrau ens podria haver passat a qualsevol de nosaltres. Qui no ha pujat a la Molina amb un sol espaterrant i ha hagut de baixar corrents per culpa d’una tempesta instantània? Qui no ha hagut de demanar ajuda a altres excursionistes per baixar les criatures en un moment de canvi de temps inesperat? El de Guille Cascante és un documental emocionant i delicat, inèdit malgrat que és un tema familiar per a qualsevol que hagi fet una mica de muntanya. No parla de llocs exòtics ni mundialment famosos, sinó del Balandrau i itineraris populars com el refugi de Coma de Vaca.

És una història molt tràgica, però oportuna, perquè sensibilitza sobre els riscos reals dels fenòmens ambientals. I, alhora, és un excel·lent reconeixement al cos de bombers, que es llancen a la travessa sense pensar-s’ho. M’emociona l’actitud executiva dels bombers: ningú no s’atura a fer escarafalls ni jutja els excursionistes. Es llancen a trobar-los, sota la neu, sobrevolant torrents inhòspits o caminant en la immensitat de la nit. Recuperen els cossos i salven tanta gent com poden, sense perdre ni un minut. I és aquesta actitud la que posa en valor el servei públic. L’actitud del rescat davant les inclemències de la vida, davant les amenaces reals que encara ens depara el clima.

Escric tot això pensant en l’espectacle de les Brimo i els desnonaments. Aquesta pandèmia ha estat una mica com el torb d’aquell desembre. Ningú no se l’esperava, i ens ha agafat a la intempèrie. Molts bancs i molts particulars han materialitzat les execucions hipotecàries, emparats per jutges que protegeixen el dret a la propietat per sobre de qualsevol altre. Però no són les forces de seguretat les que cal enviar en aquests casos, sinó els equips de rescat. En això, els bombers són excel·lents. Són persones disposades a donar-ho tot per salvar la vida dels altres, fins i tot arriscant la pròpia. Doneu un terreny als bombers, i veieu com en dos dies, hi construeixen un refugi. Són persones amb capacitat resolutiva, físicament resistents, i mentalment molt orientats al servei públic; no al càstig ni a la repressió.

No sé si a Madrid hi ha la mateixa passió per fer cims que a Catalunya o el País Basc, pero l’elit política està clarament més centrada a castigar i a alliçonar aquells que s’aventuren que a no pas a comprendre i rescatar. En canvi a Catalunya la cultura de l’excursionisme, vinculada a l’associacionisme, està molt arrelada per la mateixa orografia del país i perquè fomenta valors ambientalistes i sobretot humanístics. El documental del Balandrau és oportú perquè posa en valor les lluites per les quals val la pena organitzar-se, treballar, salvar i rescatar. El risc zero no existeix, però jo reivindico l’acció pública orientada a rescatar, en lloc de la judicialització i l’enterrament de l’humanisme per l’allau de burocràcia, sentències i paperasses.

Els riscos i les condicions adverses ja les posen la muntanya, el clima o les pandèmies inesperades. La funció dels estaments governamentals és reduir-los; no agreujar-los. I per tot això, ara que molta gent s’ha identificat amb les víctimes d’aquella tragèdia, és un bon moment per fer pensar sobre quina mena de professionals han d’actuar per fer front a l’emergència habitacional; si els dispositius antidisturbis o els cossos de bombers orientats al rescat. Les ciutats poden esdevenir llocs tan inhòspits com els cims de les muntanyes; però em temo que el sistema encara està massa orientat a castigar aquells que no han pogut resistir la inclemència immobiliària, en lloc de salvar-los.

Arquitecta i consultora
stats