La cultura, la ventafocs de la tele pública

Tània Sarrias a 'Culturas 2'
21/11/2025
Escriptora i directora de l'Observatori Cultural de Gènere
2 min

Fa uns dies em vaig llevar amb una trista notícia: Radiotelevisió Espanyola cancel·lava el programa Culturas 2, que feia tres anys que emetia La 2 i que en feia dos que presentava amb solvència contrastada Tània Sarrias. Un programa estimulant i amb mirada feminista que en el seu primer episodi afirmava que volia ser “la casa de la cultura”, i en el qual la poeta andalusa Aurora Luque batejava la cultura com a “abono de ideas y cosecha de belleza”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’anunci em va sobtar, perquè se suposa que La 2 és la cadena “llesta”, la que fa continguts no mainstream per a espectadors que som poc de realities, revueltas i altres entreteniments de masses. L’excusa no podia ser pas la baixa audiència, donat que el programa havia estat traslladat als matins des dels avantatjosos vespres. Una sentència de mort, perquè tots sabem que la gent que mira la tele als matins s’estima més les Ana Rosas. La resta, als matins, principalment treballem.

Per acabar-ho de reblar, RTVE anuncia que n'està preparant un altre, de programa cultural. Em va recordar quan el juny de 2024 Betevé va cancel·lar el programa de cultura Plaça Tísner que presentava Laura Sangrà per substituir-lo, un any després, per La brama, presentat per ella mateixa.

Canvis cosmètics? Quin sentit té tancar un bon programa per obrir-ne un altre que potser no ho serà tant? Té la seva explicació. Les cadenes públiques no es resignen al fet que els seus programes culturals siguin “deficitaris” i els renten la cara cada dos per tres per fer-los semblar més atractius. És la constatació que no han entès en què consisteix el servei públic que han de brindar a la ciutadania.

La promoció de l’accés a la cultura de què parla l’article 44 de la sacrosanta Constitució espanyola també inclou els mitjans públics, perquè la cultura és un dret constitucional, de manera que em pregunto per què cultura i televisió pública tenen una relació tan complicada, per què semblen antònims. Comencem per entendre que, amb els temps que corren, costarà molt que la cultura interessi massivament. Primer hauríem d’educar una població que portem anys deseducant, perquè la cultura és el que ve després de l’educació i no abans. Per no parlar de la barbaritat que hem fet amb la generació Z, que mereix capítol a part. Si esperem que l’interès per la cultura es multipliqui per mil, anem aviats. I podríem dir el mateix de l’afició lectora, perquè tots els plans de lectura del món no podran combatre la ignorància regnant.

Mantenir la cultura com la ventafocs dels continguts de les televisions públiques –que cada cop volen assemblar-se més a les privades– és una estratègia que va contra la seva raó de ser. Aquesta dinàmica de jugar al trilerisme –apagar el llum d’un programa per obrir-ne un altre– és un exercici d’assimilació del mercat, res més. O sigui que més responsabilitat, més Culturas 2 en prime time i menys realities vulgars a l’estil Mediaset. Un altre dia podem parlar de l’espai residual que dedica TV3 a la cultura, i per què.

stats