“O es parla espanyol o me n’aniré. No em posaré l'orellera”. Amb aquestes paraules Ayuso feia publicitat de la seva presència a la Conferència de Presidents del Palau de Pedralbes. La debilitat de Feijóo regala protagonisme a la presidenta madrilenya. Sovint les ganes de fer-se notar fan perdre les formes. I quan s’arriba a aquest extrem sempre és difícil de distingir on comença l’arrogància i on acaba el cinisme.
Quan les coses no van com un voldria es perd fàcilment el sentit de la realitat i apareixen les pulsions narcisistes. Feijóo va dir dies enrere que havia assistit a l’acte de defunció del PSOE i Sánchez li ha recordat que les eleccions són el 2027. I Ayuso vol marcar el pas: encara es resisteix a acceptar la diversitat estructural d’un Estat al qual les llengües donen expressió. Però la dreta no ho vol veure perquè d'Espanya "no hay más que una”.
La Conferència de Barcelona confirma que el PP, perdut en la monotonia de Feijóo, ara mateix està lluny d’assolir la velocitat de creuer cap al poder. I Ayuso s’ofereix com a ariet de la batalla, amb un gest d’una arrogància pròpia de la fatxenderia mascle. Vas a casa d’uns veïns i els dius que o parlen com tu o surts corrent per la porta (per tornar quan es reprèn en castellà). ¿Negació del reconeixement mutu, insolència del que vol imposar una sola llengua o, simplement, incapacitat d’acceptar la complexitat d’un país?
Ayuso hi posa l’espectacle. És la seva manera de fer política. A veure qui la diu més grossa. Però la política és alguna cosa més que un guinyol. I hi ha qui no ho vol entendre, potser perquè no té altres recursos per sobreviure-hi. I així deriva cap a la insolència contra els que no participen de l’entusiasme patriòtic del qual a ella li agrada fer espectacle. Qui no li rigui les gràcies és un mal ciutadà. Trista idea de la democràcia: o parleu com jo o no existiu, me’n vaig.
Realment és veure el món per un forat. No és un accident ni una casualitat. Podem buscar les explicacions psicològiques que vulgueu a l’espectacle d’Ayuso –els polítics, com tots els ciutadans, lluiten pel reconeixement del seu ego, amb el risc del ridícul–. Però l’arrogància d’Ayuso no és estrictament psicològica. És política. Coincideix amb el moment que el PP està posant en marxa, ara ja sí, sense cap ambigüitat, l’aliança amb Abascal i l’extrema dreta. Just acaben de tancar un acord de govern amb Vox a Múrcia que exclou del programa la immigració i el pacte verd. Malament rai quan es pretén governar negant la realitat, pintant-la a la mida dels gustos i prejudicis propis. És el camí que porta cap a l'autoritarisme postdemocràtic.
