La decisió de Zelenski

1. Les persones. La història la fan les persones. I la dinàmica de la guerra d’Ucraïna ha vingut determinada per dos protagonistes. Un és Vladímir Putin, òbviament, que representa en aquesta història el poder del mal, la causa d’un estropell criminal. I és ben conegut que és més fàcil, almenys inicialment, posar-se d’acord contra el mal que a favor del bé. A aquesta lògica respon la reacció europea. L’oligarca Khodorkovski, caigut en desgràcia fa anys, deia en una entrevista que “no entenem Putin perquè li apliquem una lògica política quan només hi ha una lògica criminal”. Es pot formular de moltes maneres, però la lògica nihilista –actuar com si no hi hagués límits– sempre és difícil d’interpretar.

Putin és la causa. Però tot hauria estat d’una altra manera sense la reacció del president Volodímir Zelenski, amb la inesperada autoritat política i moral que ha desplegat davant de la guerra. En l’entrevista a The Economist que publicava aquest dilluns l’ARA, quedava claríssim el moment decisiu que ha marcat l’esdevenir d’aquesta història. “La meva feina –diu Zelenski– és donar un senyal perquè la gent sàpiga com ha d’actuar”. I ho va fer, com ell mateix recorda, amb la decisió de quedar-se. El que podia haver estat un passeig militar –com somiava Putin– s’ha convertit en una resistència que l’exèrcit rus no és capaç de contrarestar. Si a nosaltres ens costa llegir els comportaments de Putin, a ell li costa –tancat en el seu búnquer– entendre la realitat. I la decisió de Zelenski ho ha canviat tot.

A vegades ens perdem buscant les causes determinants dels esdeveniments, i convertim en inexorables fets que podrien haver perfectament estat d’una altra manera. El factor humà és molt més decisiu del que creiem. I si Zelenski s’hagués entregat o hagués fugit estaríem parlant d’una altra història, més tràgica encara, en el sentit que els ciutadans d’Ucraïna haurien perdut tota esperança. I les il·lusions de les revoltes de 1989 haurien decaigut definitivament. Zelenski demana avions, tancs i vehicles de transport blindats. Diuen que l’ajuda que necessiten depèn de si Rússia llança un atac químic. "No som conillets d’índies amb què fer experiments”. I insisteix en la ignorància de Putin: “Veu Ucraïna com una part del seu món, però no sap el que ha passat durant els últims trenta anys”. I Europa ho ha de saber.

2. Les urgències. Què volem dir quan insistim que la guerra d’Ucraïna ho ha transformat tot? Senzillament que de cop han fet aparició a les pantalles unes imatges que no som capaços de deixar passar descuidadament. Diu Antonio Scurati, el biògraf de Mussolini, que “el teleespectador total gramaticalitza l’experiència televisiva: abandó del compromís, de la participació política i de l’activisme cívic”. Però a les mateixes pantalles han arribat unes imatges que l’han tret de la seva confortabilitat. I hem entrat en l’estadi de la por. Putin ho sap i hi juga: l’amenaça nuclear no busca altra cosa. Tanmateix, darrere d’aquesta amenaça apocalíptica, encara en grau de fabulació, n’han anat apareixent unes altres de molt concretes: l’impacte econòmic i social d’un conflicte del qual costa veure una sortida immediata. I dels Zooms entre Putin, Biden i Macron s’ha passat al repunt de la conflictivitat social. L’afany de convertir el conflicte en una oportunitat per a una renovació d’Europa fundada sobre la unitat va obrint progressivament el pas a la diversitat d’interessos que condiciona sempre la seva eficàcia.

L’ordre de Putin d’envair Ucraïna va tenir com a efecte un instintiu replegament defensiu de les societats europees, que han capitalitzat els governants, malgrat alguna sortida de to (o de senectut) del president americà Biden. Però ara hi ha urgències a cada casa: la necessitat d’afrontar les demandes d’una ciutadania que ha passat de la por apocalíptica a la inquietud per la vida quotidiana. I ja comencen a emergir conflictes d’interessos, que afecten tant les mesures contra Putin com les línies d’actuació econòmica, on reapareixen les fissures entre neoliberals i socialdemòcrates, per dir-ho ràpid. En tot cas, que els que governen estiguin atents a la pantalla per si hi surt Zelenski. I que l’escoltin.