Després de dotze anys de presó sota la feroç dictadura uruguaiana, José Pepe Mujica es va sentir autoritzat per declarar: "Si ens posem a discutir sobre les nostres diferències, ens podem passar tota la vida discutint. Si ens posem a treballar sobre les nostres coincidències, estarem tota la vida treballant junts pel canvi".
No és casual que fos ell un dels principals impulsors del Front Ampli al seu país. Un Front Ampli que va mostrar que les esquerres podien transformar la vida de la gent, amb honradesa, reivindicant les velles lluites i il·lusionant les generacions més joves.
No va ser diferent a la Pell de Brau. El 1936, després de corroborar la brutal reversió de drets impulsada per unes dretes properes al feixisme, Catalunya i el País Valencià van decidir crear els seus propis fronts d'esquerres. L'equivalent a Espanya va ser el Front Popular, integrat també per forces plurals, més moderades o més radicals, però totes antifeixistes.
Aquests fronts podrien haver-se conjurat ja el 1933 per tallar el pas a un govern pròxim a Mussolini i a Hitler. No va passar i l’error es va pagar car. Per no repetir equivocacions del passat, el 23 de juliol de 2023 es van impulsar fronts unitaris per evitar que el PP i Vox arribessin al govern. El més virtuós va ser el que va conformar EH Bildu al País Basc. També Sumar va ser una eina electoralment eficaç, però va néixer amb exclusions que van acabar afeblint-la. Tot i això, amb el suport d’ERC, del Bloc Nacionalista Gallec i d’altres forces no necessàriament d'esquerres, com Junts o el Partit Nacionalista Basc, es va aconseguir el que semblava impossible: investir Pedro Sánchez i forçar el PSOE a assumir mesures que mai hauria fet seves sense aquesta pressió externa.
En aquests anys, gràcies a les forces independentistes, s'han aprovat millores socials que han beneficiat el conjunt de les classes populars i mitjanes de l’Estat. I al revés: amb el suport de les esquerres estatals, s'ha aconseguit l’amnistia, el reconeixement del català, de l’euskera i del gallec al Congrés i altres mesures descentralitzadores.
És evident que ha mancat força i valentia per entomar certs canvis estructurals. Precisament per això cal que les esquerres amb una mirada genuïnament plurinacional i les independentistes recreïn i millorin el frontamplisme dels qui ens han precedit.
No és senzill. S’han de tenir present, sens dubte, les escales i les realitats territorials concretes. Però la sola predisposició a l’entesa i el coratge en les propostes pot entusiasmar molta gent que ara mateix es mira la política amb distància.
És tan difícil trobar coincidències programàtiques en defensa de l'habitatge digne que reclamen els joves? És tan complicat identificar propostes compartides en matèria de justícia social i climàtica, racial, de gènere, de respecte per la plurinacionalitat, de rebuig de guerres i genocidis lacerants com el de Gaza?
No és només Gabriel Rufián qui ho pensa. Bastir ponts de confiança entre les esquerres republicanes despertaria il·lusió en molta gent que ja no creu que cap partit per separat pugui aturar els Trumps i els Mileis del nostre temps.
Que la concreció electoral de tot això és difícil? Doncs comencem pel més evident: per trobar-nos als carrers, als barris, per conèixer-nos millor, i la resta anirà arribant.
Seria neci esperar que les dretes radicalitzades aconseguissin més poder del que ja tenen per moure fitxa. Com diria en Pepe Mujica, com dirien les i els nostres avantpassats republicans, el moment és ara. Cal encarar-lo amb valentia, amb creativitat i amb l'alegria que suposa no resignar-se a un futur distòpic i lluitar plegats per un país i un món dignes de ser viscuts.
