Gabriel Rufián ha aconseguit fer evident el que fa mesos que s’intuïa: és el dirigent d’ERC amb l’altaveu més poderós i el més capaç de fer-se escoltar fora de Catalunya. La seva proposta d’unir en una sola candidatura les esquerres perifèriques de l’Estat, per fer front al previsible embat del bloc PP-Vox, ha estat molt comentada per gairebé tothom, tret dels màxims dirigents del seu partit. Tot indica que l’estirabot de Rufián no els ha agradat (com tampoc no ha agradat al BNG i a Bildu), i no seria estrany que Junqueras ho verbalitzi aviat. En tot cas, el que es desprèn d’aquest episodi és que Rufián s’ha convertit en la cara i la veu més visible dels republicans, i també que la seva agenda política és ben diferent de la línia oficial del partit.
La proposta concreta de Rufián té un precedent, perquè una part de les esquerres plurinacionals o perifèriques (Bildu, BNG, ERC i Ara Més) ja van concórrer conjuntament a les eleccions europees. Però en aquests comicis Espanya és una sola circumscripció electoral i la suma té més sentit. En el cas d’unes eleccions espanyoles, és molt probable que aquestes forces tinguin més vots separadament -un argument, per cert, que sempre ha utilitzat ERC quan Junts li ha proposat llistes unitàries-. En canvi, sí que podria tenir sentit que els partits de l’anomenada esquerra plurinacional, afegint-hi idealment Compromís i la CUP, pactessin uns mínims programàtics i alineessin els seus vots per esdevenir decisius en cas que no hi hagi majories clares.
La popularitat de Rufián, i la seva capacitat per connectar amb nínxols de vot allunyats de l’independentisme, podria ser un actiu d'ERC si no fos perquè, des de fora, fa tota la sensació que el dirigent colomenc va per lliure: amb prou feines parla de política catalana (no ho feia ni quan Pere Aragonès era president) i, en lloc d’amplificar el discurs de Junqueras, ha decidit erigir-se en el martell de la dreta espanyola, mentre que tracta el PSOE, Sumar i Podem com a companys de trinxera, amb diversos graus de complicitat. A això hi hem d’afegir l’agressivitat amb què parla de Junts. Molts dirigents de Junts són igualment agressius amb ERC, és cert. Però això d’unir l’esquerra plurinacional a costa de dividir l’independentisme català és una recepta que no agrada al votant mitjà d’ERC i no convé a Junqueras: primer, perquè sempre hi ha una transferència de vot entre ERC i Junts; i, segon, perquè la convivència entre l’eix social i l’eix nacional (parlant clar, la capacitat per pactar amb PSC-Comuns i amb Junts) és un dels actius del partit.
En aquest sentit, Rufián s’ha situat a la perifèria del seu propi espai polític. I, malgrat tot, ERC necessita la seva notorietat. Necessita vehicular-la i harmonitzar-la amb el lideratge de Junqueras. La pregunta és: es deixarà dirigir un solista com Rufián?
Les organitzacions i les persones que volen que Catalunya sigui un estat o tingui un grau superior de sobirania han d’entendre que, en el context actual, qualsevol estratègia divisiva o excloent és una temeritat. S’equivoquen els que, des d’un cert reduccionisme, volen treure de l’escenari Junts pel fet de ser “la dreta”, sense més matisos, però també els puristes que assenyalen botiflers a tort i a dret i els que, amb certa miopia estratègica, volen renunciar a teixir aliances amb altres sectors dins i fora de Catalunya, encara que es tracti d’acords temporals i instrumentals. Que Sumar, Podem i Comuns hagin renegat de la seva complicitat amb el sobiranisme català dona la raó als escèptics, però és objectivament una mala notícia. Les divisions internes i la solitud apareixen a la llista dels motius pels quals el Procés no va sortir bé.
