21/09/2021

I després de Merkel, què?

3 min
Angela Merkel en una imatge d'arxiu.
Escolta aquí l'article de Josep Ramoneda: 'I desprès de Merkel, què?'

1. El valor de la contenció. Diumenge s’acaba el regnat d’Angela Merkel sobre Alemanya i sobre Europa. Setze anys en què ha protegit el seu país dels pitjors fantasmes i ha exercit sobre la Unió un control que no és aliè a la pèrdua de rellevància que s’està evidenciant en els últims temps, com estem veient aquests dies: Europa comparsa en la desfeta americana a l’Afganistan i deixada de banda pels Estats Units a l’hora de construir una aliança militar al Pacífic. Donant per entès que Europa compta poc en la geopolítica que ve. 

I tanmateix no serà fàcil ni a Alemanya ni a la Unió substituir una figura que transmet confiança i autoritat des de la discreció de la seva manera de comunicar, totalment allunyada de l’exhibicionisme mediàtic d’aspirants a líders sense altra substància que quatre consignes sorolloses, que abunden arreu. Una figura continguda, la de Merkel, que sota una aparença monolítica no està lliure de contradiccions. Incondicional de l’Aliança Atlàntica i de la submissió a la gran potència americana, defensora convicta del capitalisme del creixement com a motor i de la creença en la racionalitat del mercat, ha estat tanmateix capaç de reaccionar amb independència i dignitat en determinades situacions crítiques. 

2. La cara amistosa. El filòsof Hartmut Rosa recorda a Le Monde una frase de la cancellera del setembre del 2015: “Si hem de començar a excusar-nos per mostrar una cara amistosa en les situacions d’urgència, llavors aquest no és el meu país”. Era uns mesos després de l’emocionant discurs en què va convidar els alemanys a acollir un milió de refugiats de la guerra de Síria apel·lant a l’esperit de l’esforç col·lectiu que, en el seu moment, va fer possible la unificació després de la caiguda del Mur de Berlín. Una reacció moral que l’honora, encara que després Alemanya, com els altres països europeus, va acabar externalitzant de manera indigna el control de la immigració a Turquia i a Líbia, amb les catàstrofes humanitàries de tots conegudes.

De la qüestió de la immigració al neofeixisme. En un moment en què les dretes europees flirtegen sense escrúpols amb l’extrema dreta, com veiem a Espanya cada dia, Merkel ha estat implacable amb la dreta radical, sense fer ni una sola concessió. Ha barrat el pas a Alternativa per a Alemanya fins al punt que, quan el liberal alemany Thomas Kemmerich es va fer elegir president de Turíngia amb el vot de la CDU i del partit neonazi, Merkel va expressar la seva indignació i Kemmerich va haver de renunciar al càrrec. Què passarà sense ella? ¿El seu partit flirtejarà amb l’extrema dreta? Tanmateix, les contradiccions sempre emergeixen, i Merkel no ha estat exigent amb Orbán, el dirigent ultradretà hongarès, com amb els seus. O com, en defensa del capitalisme del “no hi ha alternativa”, va ser-ho amb l’esquerra grega, a la qual va asfixiar amb l’austeritat.

3. Ampliar el camp de joc. Fem de l’oportunitat virtut. En el balanç queda doncs una persona amb autoritat personal que transmet honestedat i confiança, però que des del nord d’Europa imposava la seva llei a l’Europa del sud, davant la impotència de França, a la qual ni Macron ha estat capaç de treure –i a fe que ho intenta– dels seus complexos amb la potència veïna. La sortida de Merkel podria tenir l’efecte positiu d’ampliar el camp de joc a Europa. Que els mandataris de Brussel·les no hagin de ser forçosament prolongacions de la cancelleria alemanya. En part dependrà del renaixement de la socialdemocràcia, que figures com Tony Blair i Gerhard Schröder varen deixar exhausta i completament descolorida. ¿Un triomf del candidat socialdemòcrata Olaf Scholz podria significar un cert canvi de tendència a tot Europa? El problema és que la figura moral de Merkel eclipsarà els seus successors, als quals els costarà forjar-se una imatge pròpia potent. De fet, la campanya s’ha mogut en la grisor. Malgrat que ara a l’hora del balanç s’està veient que Alemanya no és excepció i que com tot Europa pateix deficiències estructurals en serveis bàsics, des de la sanitat fins a la justícia passant per l’ensenyament i la digitalització. Desapareix la icona d’una època d’Europa. I ara què? ¿Democràcia, irrellevància o barbàrie?

Josep Ramoneda és filòsof
stats